El funeral de Belmondo

Notícies relacionades

Mor Jean-Paul Belmondo, el somriure burleta del cine francès

Cinc pel·lícules essencials de Belmondo

Com a les cartes, Belmondo jugava a l’engany fent passar per groller aquell que venia d’una família burgesa i havia rebut una educació exquisida als grans liceus del cinquè districte. Feia calor. Els presents s’arraconaven en un dels laterals, davant el president i la seva dona. Acabats els discursos i després d’un gest del cap de protocol, la família –tots guapos– va començar a caminar cap a la sortida. Al temps, sis guàrdies republicans, en uniforme de drap gruixut, insensibles als 30 graus d’aquella tarda de setembrina, va portar el fèretre al pas lent que requeria l’ocasió. Aquesta processó era el final d’una escapada vital que qualssevol firmaríem: una de bons amics, dones maques, llibertat i molt èxit. La d’un d’aquests pocs privilegiats que ha pogut fer de la seva passió el seu treball, i viceversa. Beato lui. I en aquest punt va arribar l’emoció, tan continguda del Roine cap a dalt, el plor per qui només havíem vist en una sala de cine però que era part de la família, un d’aquests rostres que arreu del món s’associen immediatament amb una nació. Belmondo és França com Pelé és el Brasil. En aquest trajecte breu, de tot just cent metres, el director de la banda de la Guàrdia, en un inesperat gir de guió, va fer sonar el ‘Chi mai’ de Morricone, improvisada marxa fúnebre que tancava amb la seva obertura d’aguts violins, com ganivets a l’ànima, una de les pel·lícules més conegudes de l’actor, ‘El Profesional’, on Belmondo moriria com sempre per no morir mai. La foto aèria mostra la bandera tricolor sobre el fèretre com una barca gronxant-se sobre aquesta immensa piscina de llamborda.

En l’escombrada de càmera entre el públic veiem nens, mares de família, àvies que van sospirar per ell als 60, senyors que, quan eren estudiants, l’imitaven davant el mirall encenent un Gitanes amb aquest ‘panache’ tan seu, potser per impressionar en una primera cita a qui després seria companya d’una vida, com tantes altres... En aquest travelling a flor de pell veiem sanglotar conegudíssims còmics i artistes: els Dujardin, Canet, Cotillard, Lellouche, Drucker, Richard, Dutronc, Adamo i companyia. Tot l’star-systemlocal rendit a la música i plorant llàgrimes que no eren de glicerina. Passat i present d’un país que ha marcat el pas del cine i la música europeus des de la postguerra i que ens ensenya com acomiadar aquells que ens van tornar l’emoció quan la crèiem perduda. No vam veure Delon, però vam saber que hi era, com si, per una vegada, no volgués compartir pla amb JPB, com si aquests ulls tan blaus com gèlids no poguessin permetre’s la llicència de la tristesa per qui va ser el seu etern antagonista, el seu rival, el seu amic, heralds tots dos d’una època en què els grans actors ens feien somiar d’una altra manera i que mai tornarà.