El Pare Noel en campanya electoral

El polític fada protectora promet canviar d’un dia per l’altre la gran ciutat, que cada ciutadà tingui jacuzzi a casa i que a les perruqueries tenyir-se els cabells surti gratis. Vivendes, aules, piscines, aeroports, pau i seguretat, trams de l’AVE: les promeses electorals són un megamercat on les ofertes no duen l’etiqueta amb el preu real i al final hem de pagar més impostos o tenim més deute públic. Cada comunitat autònoma, de la nit al dia, serà una altra Silicon Valley, un edèn absolut, el paradís de la democràcia perfecta amb robots que escombren la casa i desdejuni proteínic al llit.

En els debats electorals cada candidat exposarà el seu mapa de l’oasi futur negant als seus competidors, fins i tot la capacitat de sembrar palmeres en un passeig marítim. Elecció rere elecció, sense posterior rendició de comptes, les promeses són més desproporcionades i, com més instruments de control té la democràcia, menys ens importa que hi hagi o no mecanismes de fiscalització, sostres de despesa o un contracte de resultats. Sigui per pànic o per demagògia, les promeses electorals s’han desbocat. Tot va a l’una amb la desconsideració crònica del bé comú.

Un sistema polític sobrecarregat de falses promeses electorals acaba afavorint els extrems. A l’oficina d’enrolament del partit abstencionista hi ha més afluència que a la Champions League. Donar per descomptat que la democràcia és el millor sistema –o el menys dolent– no garanteix que la ciutadania faci del vot un acte raonat.

Culpar de l’error únicament polítics i partits és una altra manera de creure que el Pare Noel ho arregla tot. També té a veure amb la passivitat de les societats, concentrades en la seva gratificació immediata. Aquest requeriment de gratificació sense costos explica en gran part que els candidats vagin prometent mons justos, bells i impossibles. Si un candidat quantifiqués pressupostàriament les seves promeses possiblement no el votaria ningú. Al demòcrata Adlai Stevenson un admirador li va dir: «Tots els ciutadans raonables estem amb vostè». Per una vegada realista, Stevenson respongué: «Amb això no n’hi ha prou. Necessito tenir majoria».

Calculadora a la mà

Notícies relacionades

De Costa a Lleó XIV, més Europa

Kallifatides, Europa, ‘Paradiso’

Segurament mai tants votants han tingut a mà tanta informació per votar amb criteri propi, però això no sempre queda exemplificat pels recomptes electorals. Per veure-ho com l’ampolla mig plena, és positiu que fins i tot els que es desentenen de la política acudeixin a votar quan tornen de la platja, votin el que votin. En realitat, ja sabíem que la democràcia és, estrictament, l’oportunitat de retirar del poder aquell a qui l’hi vam donar quatre anys abans. I enyorar una certa pompa democràtica pot fins i tot ser més enganyós.

Potser a les escoles no s’explica bé el que va costar a la humanitat l’exercici del vot. El sufragi universal, el fet que sigui secret, que les juntes electorals funcionin: una infinitat de perfeccionaments del sistema garanteixen la plena llibertat del votant. Però no podem evitar que els candidats facin de Pare Noel, d’aquí i d’allà amb el sac de meravelles, prometent més del que un país es pot permetre gastar. Si és que manca idealisme democràtic, votem almenys amb la calculadora a mà, sabent què costa votar l’un o l’altre, especialment els que ofereixin un sortidor de xampany a cada rotonda.