Ja no saludo ni faig més petons

Notícies relacionades

Guanyar versus governar

Les veus de les víctimes

A tot aquell a qui no tractem, l’ignorem. Al veí ja no el veiem com aquell amb qui compartim un lloc i que per simpatia li regalem una salutació, sinó que el veiem com un estrany al qual ignorem, fins i tot amb la mirada. Abans semblava normal que si dues persones es creuaven en la soledat d’un pàrquing o en la quietud d’un bosc, es miressin i se saludessin. És més, ara si a l’entrar en un comerç se m’acut saludar els que estan esperant ser atesos, em miren de forma estranya com si ho fes per cridar l’atenció. Dir adeu a l’abandonar un ascensor és obtenir, moltes vegades, el silenci per resposta. Així que, vist com va la cosa, he decidit no saludar ningú. M’afligeix arribar a això, però sospito que ningú trobarà a faltar les meves salutacions.

Després de la pandèmia

És més, extremaré aquesta decisió fins al punt de deixar de fer petons a aquelles senyores que em presenten. La pandèmia em va ajudar a veure com d’absurd és haver de fer un petó a una persona quan m’és presentada en l’àmbit professional. Una altra cosa és quan hi ha amistat o parentiu pel mig, però el vell costum d’estrènyer la mà als senyors i besar les galtes de les dones, ja no. Que ningú pensi que no m’agrada fer petons, ¡què va!, m’encanta; sempre que no es tracti d’un formulisme forçat en el qual la dona interpreta un paper que de vegades, n’estic segur, els deu resultar incòmode. A més, amb aquesta decisió m’estalvio absurds xocs de pòmul contra pòmul, tan mecànics de vegades, que són qualsevol cosa menys un petó. Així que: una salutació a tothom i, a partir d’ara, donin-se, senyores, totes vostès per besades.