M’agrades o no m’agrades

1
Es llegeix en minuts
M’agrades o no m’agrades

M’agrades o no m’agrades / 5

Fa uns dies, en una botiga de telefonia, una venedora va tractar amb menyspreu el client que em precedia i a mi. Va posar ganyotes a la meva petició, el to amb què em va atendre va ser sec, la mirada esquiva i va mantenir una postura despectiva que em van generar incomoditat. No obstant, va resoldre el meu assumpte amb eficàcia i al sortir de la botiga em vaig quedar pensant en com de ràpid decidim si algú ens cau bé o malament, simplement per un gest, una mirada o una actitud. I és que la primera impressió funciona com un mecanisme d’alerta exprés: necessitem interpretar l’altre amb rapidesa per situar-nos respecte a ell. Tot i que solem creure que jutgem a partir de les paraules, diversos estudis diuen que entre un 60% i un 70% de la comunicació és no verbal. Gestos, expressió facial, contacte visual o fins i tot l’aparença construeixen un missatge que condiciona la nostra percepció. Crec que puc classificar una persona gairebé de seguida, tot just conèixer-la. Si algú em resulta gestualment agradable, obert i coherent amb el que expressa, tendeixo a sentir-hi una afinitat immediata. En canvi, senyals de fredor, arrogància o presumpció em generen un rebuig instantani.

Notícies relacionades

Llegeixo en un article que un estudi britànic va descobrir una cosa reveladora: les zones cerebrals que s’activen davant estímuls que provoquen fàstic o por són les mateixes que s’activen quan algú ens cau malament. És a dir, el cervell detecta de manera gairebé instintiva si una persona ens transmet bones o males sensacions. Aquest mecanisme té una arrel evolutiva: de la mateixa manera que evitem aliments en mal estat o situacions potencialment perilloses, també reaccionem davant certs senyals socials com una forma de protecció.

No es tracta necessàriament de judicis justos o objectius, sinó de respostes ràpides sovint influïdes per prejudicis. Tot i així, en la meva vida quotidiana, aquell primer instant continua tenint un pes decisiu: en tinc prou amb un gest per acostar-me a algú... o per mantenir- me’n a distància.