Aquella vegada que Martino...

L’avenir actua amb cops de teatre. Aquesta frase, extreta de dos textos diferents que ell va confrontar gairebé jugant, li va servir a Fernando Arrabal per posar en marxa uns dels més originals desafiaments del teatre modern, el Moviment Pànic. I això, l’atzar, és el que em fa ara recordar un dels més oblidables entrenadors del FC Barcelona, el Tata Martino. Va patir entre nosaltres el fet, d’altra banda gloriós, de ser argentí en l’època en què només un argentí, Lionel Messi, estava cridat a passar a la història perenne del Barcelona. Era la temporada 2013-14. Ara, quan el reclamen a les grades, amb la patètica elecció del minut 10 per evocar el fantasma del 10, res evoca, naturalment, aquell argentí entristit per les derrotes i també per la incomprensió que va seguir el desig que ell fos gairebé bessó del seu deixeble.

Aquell Tata Martino que amb prou feines va patir la història blaugrana com una pluja fina de fúria i de tristesa, la que ell protagonitzava, va perdre una Lliga que el Barcelona havia d’haver guanyat una tarda com aquestes d’ara, en què tot sembla fet per guanyar, però tot conspira perquè patim. Aleshores, el Barça-Atlètic de Madrid, era una clau del campionat que ara tenim (gairebé) guanyat, i aquí es van plantar, cara a cara, com en la cançó del gall republicà, els dos argentins de llavors, el Cholo i Martino. Va ser un partit pesat, que jo vaig veure a la casa de Beatriz de Moura, la gran editora de Tusquets, feliçment entre nosaltres, amb un dels grans desapareguts de la bona història de la cultura, Jorge Wagensberg, que mirava el partit de reüll, com fan els savis escèptics en matèria de futbol. 

Esperant el dia de Sant Jordi

Jo hi era, com ara, em sembla que esperant el Godot de la cultura literària anual, el dia de Sant Jordi, i aquella nit jugaven els dos equips, l’Atlètic i el Barça, «els dos galls cara a cara». El Tata Martino havia disposat bé les seves peces, i no ho havia fet pitjor l’Atlètic, però aquest equip va guanyar el Barça. L’àrbitre de llavors va concedir un gol que ell mateix va dir després que no era, i aquell Barça que esperàvem campió es va quedar plorant a casa una derrota que no tenia per què haver sigut. Va passar el temps i això es va saber. En les actuals circumstàncies, tan desfavorables per a l’actual història de l’equip blaugrana, ningú (almenys que jo hagi vist) posa aquest episodi en la història arbitral de què tant es parla.

Recordo que després d’aquell partit em va tocar anar a Barcelona a complir el deure més trist de la vida, acomiadar un amic escriptor. Vaig esperar a prop d’on s’acomiadava el dol i de sobte vaig veure pujar, amb les mans al darrere, la cara a terra, la seva soledat abraçant els seus passos, el Tata Martino. Llavors vaig sortir de la fila dels que esperaven i m’hi vaig acostar per expressar-li el meu afecte i el meu respecte, perquè estava marcat per aquella derrota i em semblava que mai havia vist algú tan trist pujant un carrer. Encara era del Barcelona, i jo el veia com un dels nostres, patidor com tants episodis que havíem viscut des que Ramallets i Kubala, per exemple, van patir a Berna la primera lliçó dura de la llarga saga de la Champions.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Llavors Martino em va estrènyer la mà, jo vaig encaixar la seva, i li vaig desitjar sort de cara al futur, en què estem ara. Avui es produeix un dels moments que la vida posa en el camí perquè el Barça renovi, o ajorni, les seves alegries. 

Ningú té per què saber-ho, però si dic aquí que m’alegraria que el Barça guanyi avui el partit d’aquesta tarda, que no sigui una altra vegada un empat amarg, serà també en memòria (i li desitjo una llarga vida feliç) d’aquell argentí trist que llavors va ser, espero que ara no, el Tata Martino.