Va jugar tot el Barça

Va jugar tot el Barça, des de la porta fins a la davantera. Com si fos un equip nou, recent, va afrontar un dels grans partits de la temporada amb intel·ligència i ganes de trobar-se, al final, amb una victòria.

A poc a poc l’Atlètic va anar acceptant, excepte el seu entrenador, que el partit no seria tan sols una contesa de dos sinó, sobretot, un desafiament entre els mateixos jugadors del Barça: es guanyaria si totes les línies jugaven a prop, aplicats a trobar al final, on fossin, els més preclars futbolistes del Barcelona.

Quan l’Atlètic va marcar el primer gol encara no estaven dirimides les possibilitats d’uns i altres. El Cholo estava donant encara, i a la seva manera, les ordres que ell transmet a uns i altres (als seus, als contraris) com si la pista fos de la seva propietat. El Cholo va ser més que els seus futbolistes, i això a mi em sembla que no ha de ser tan bo per als molts que estan a les seves ordres.

Aquest entrenador omnímode va donar ordres que de vegades semblaven destinades, també, a l’entrenador contrari. En el millor moment de l’Atlètic va semblar que tot li cauria al Barça de Flick, perquè Griezmann, el millor de l’Atlètic, en actitud i en futbol, estava fent del Barça un equip assequible. Quan se’n va anar Griezmann ja no hi va haver ensurts, la veritat.

L’empat sobtat va desviar l’atenció del Cholo, que va començar a transmetre als seus jugadors aquesta urgència que impedeix que la pilota es jugui. Com si en lloc de fer futbol fessin, cada un a la seva manera, endevinalles.

Notícies relacionades

Un Madrid indolent i espès es deixa mitja Lliga a Son Moix

Doble cop al Reial i a l’Atlètic

Al costat contrari, el Barça, que Pedri maneja com si fos el més vell dels capitans, el futbol es va anar fent gran, la davantera va rebre ajuts de totes les àrees. D’una manera natural l’equip que al principi semblava part dels iguals es va convertir en el que guanyaria el partit.

El porter de l’Atlètic no es va rendir mai, tot i que perdés, i això ho van notar el Barça i l’Atlètic alhora perquè no hi va haver en aquesta banda del camp ningú que tingués més ben posats els ulls que aquest audaç futbolista, que, a més, reia cada vegada que guanyava la davantera blaugrana i aquesta fracassava en la seva passió per vèncer-lo.