¿Des de quan les escriptores publiquen per moda?

Deia Virginia Woolf que, en l’art, «Anònim era una dona». Ara sabem que la història de les dones en la literatura va ser la d’aquests noms anònims, la dels pseudònims masculins per ser llegides (des de les germanes Brontë a J. K. Rowling), la de les parelles que firmaven els textos de les seves dones (María Lejárraga). Les marginades als premis literaris o les «boges» per crear innovadores narratives (Agustina González). També les de la «literatura de dones» com a gènere menor, les que van veure que les seves exparelles eren aclamades per textos en què relataven les violacions o maltractaments que havien patit, o les dones a l’ombra d’il·lustres escriptors que atenien amb menjar o amb la neteja de la llar i, de passada, feien de secretàries per passar els seus escrits a net. En la història hi ha tal quantitat de barbàries cap a les dones i tant talent robat que qualsevol simplisme regira. No per no poder ser criticades (sempre ho hem estat i la síndrome de la impostora ja ens l’apliquem nosaltres després dels segles de desvaloracions injustes), sinó perquè en la història hi ha homes que tenen molt a callar i poc a donar exemple.

Notícies relacionades

Les dones revolucionen la literatura musical

Illa, malgrat Sánchez

La moda, poc seriosa, sempre ha sigut la resistència a patolls d’homes en la literatura. Ha sigut llegir a mediocres que es creien reis pels aplaudiments i la camaraderia masculina. Aquest ha sigut l’afortunat filtre per a molts. ¿Per què aquest barem alt a les nostres primeres obres només per ser dones? ¿Per què ni se’ns permet la mediocritat, segons el seu judici? García Lorca no arriba a ‘La casa de Bernarda Alba’ sense el fracàs previ d’‘El maleficio de la mariposa’. Si hi ha bona o mala literatura, poesia o teatre és no per ser homes o dones, sinó per un mercat o negoci editorial i una demanda. Un mercat, per cert, sostingut per dones com a lectores principals.

Sempre que s’acosta Sant Jordi penso quantes van ser relegades d’escriure o de llegir. Quantes encara no poden fer-ho, des de l’Àfrica fins a l’Afganistan. Quantes em van acompanyar i m’insistien en la necessitat de llegir i escriure com una eina afortunada per subsistir. Per a moltes, el nostre únic premi és publicar i ser llegides, suficient en un camp de mines. M’alegra veure dones publicar i ocupar aquest espai negat per tants. Volem igualtat de talent, igualtat de mediocritat, igualtat de mercat o «moda», igualtat de reconeixement o igualtat de prioritzar l’estupidesa en columnistes o escriptors. Per les que no van poder i per les que van donar la cara per nosaltres. A hores d’ara, menys tuteles, que sabem el nostre rumb. Firmat: una bisonta.