Novetat editorial

Les dones revolucionen la literatura musical

Marta Jordi

Les dones revolucionen la literatura musical
Les dones revolucionen la literatura musical

/

  • Coordinat per Kim Gordon i Sinéad Gleeson, el llibre ‘Música, maestra’ aplega 16 assajos d’autores que pretenen contrarestar l’hegemònic discurs masculí en la historiografia pop

5
Es llegeix en minuts
Rafael Tapounet
Rafael Tapounet

Periodista

Especialista en música, cinema, llibres, futbol, críquet i subcultures

Ubicada/t a Barcelona

ver +

L’escriptora irlandesa Sinéad Gleeson era una noia de 16 anys que ambicionava dedicar-se al periodisme musical quan va assistir a un concert de la banda novaiorquesa Sonic Youth en una sala de concerts de Dublín anomenada McGonagles. Mentre ella feia cua a l’exterior del local junt amb diversos centenars de persones, la baixista del grup, Kim Gordon, va sortir a buscar alguna cosa a l’autobús de gira, cosa que va provocar un comprensible enrenou entre els fans. Però va ser la presència de Gleeson el que va captar l’atenció de Gordon, i l’explicació és senzilla: en aquell temps, al llindar dels anys 90, hi havia molt poques noies en els concerts de rock. Aquell dia, tot va quedar en un encreuament de mirades entre totes dues. Més de tres dècades després, Sinéad Gleeson i Kim Gordon han donat ple sentit a aquell petit gest de complicitat a l’editar conjuntament ‘Música, maestra’ (Libros del Kultrum, una col·lecció d’assajos escrits per dones sobre música feta (majoritàriament) per dones.

«Sempre he sigut conscient que el discurs masculí ha dominat la indústria musical i ha deixat de banda el treball de moltes artistes importantíssimes que, com Kim, han hagut de lluitar per crear-se el seu propi espai», apunta Gleeson. Aquesta recerca d’un espai propi en un món governat per la testosterona és justament la que Kim Gordon va relatar amb brillantor en ‘La chica del grupo’ (Contra, 2015), un perspicaç volum de memòries que va suposar la seva primera incursió en la literatura després d’haver deixat empremta en la música, l’art i la moda.

Desafiant el discurs masculí

‘Música, maestra’ (el títol original és ‘This woman’s work’, pres d’una cançó de Kate Bush) és un llibre similar a aquell en intencions, però de naturalesa molt diferent. Concebuda amb el propòsit confés de plantejar «un desafiament a la narrativa històrica de la música i a l’escriptura musical practicada per homes i per a homes», l’obra neix de la petició que Gleeson i Gordon van fer 16 dones (incloent-hi elles dues) perquè escriguessin un assaig cadascuna sobre alguna figura o experiència musical que consideressin especialment inspiradora. No hi havia cap altra directriu, de manera que els gèneres i èpoques que s’aborden i els enfocaments que s’apliquen són molt diversos. Però la immensa majoria dels textos (només hi ha un parell d’excepcions) tenen una cosa en comú: han escollit dones com a personatges centrals.

Algunes d’aquestes dones són artistes consagradíssimes. Com Ella Fitzgerald, a qui l’assagista Margo Jefferson dedica una peça que analitza la manera en què homes de tota condició van menysprear la portentosa cantant de Virginia a causa del seu pes i la seva suor. O Wanda Jackson, reina del rockabilly, els inicis del qual en la intransigent escena country dels anys 50 són glossats per la novel·lista Rachel Kushner. I també Lucinda Williams, que va assolir l’èxit «en la seva accepció més convencional» després de patir durant dècades el menysteniment de la indústria discogràfica, tal com es relata a ‘Fruits of my labor’, la semblança aportada per la periodista Jenn Pelly.

Altres figures presents al llibre potser resulten menys familiars per al lector malgrat la inestimable importància de les seves aportacions, i això parla amb eloqüència sobre el biaix de gènere que han practicat tradicionalment la crítica i la historiografia musicals. És el cas de la cantant de jazz Linda Sharrock (homenatjada amb passió no sempre intel·ligible per l’artista, escriptora i ‘dj’ Juliana Huxtable), la pionera de la música electrònica Wendy Carlos (artista i investigadora de temperament esquiu a qui Sinéad Gleeson reivindica amb justícia sense necessitat de posar èmfasi en la seva condició de dona trans) i la japonesa Yoshimi P-We (bateria dels Boredoms, entre moltes altres aventures musicals i artístiques, que aquí manté amb Kim Gordon una conversa plena de revelacions).

La música com a experiència

A més d’aquest incontestable protagonisme femení, un altre element que comparteixen tots els textos reunits a ‘Música, maestra’ és la seva deliberada voluntat de desmarcar-se del patró tradicional de la ‘biografia d’artista’ i, sobretot, la seva renúncia a fer judicis crítics sobre cançons o discos per centrar-se, en canvi, a descriure els processos personals de descobriment d’una determinada música i la manera com aquesta pot enriquir i fins i tot determinar una vida. Aquest desig de compartir la màgia i l’experiència és el que empeny, per exemple, la novel·lista Ottessa Mosfegh a evocar els seus dies d’aprenentatge junt amb una professora de piano russa anomenada Valentina; l’escriptora Leslie Jamison, a reflexionar sobre com les preferències dels homes de la seva vida –germà, amics, nòvios...– van condicionar durant llarg temps la seva relació amb la música, i la poeta i assagista Maggie Nelson, a repassar, en una de les més emocionants peces de la col·lecció, la seva asimètrica relació d’amistat amb la cantant Lhasa de Sela, morta als 37 anys.

Notícies relacionades

Per a aquestes 16 dones, escriure sobre música és escriure sobre identitat, dolor, política, família, memòria, emoció, aspiracions, devoció i poder. És escriure sobre la vida. I davant la grandesa d’aquest propòsit, l’inveterat afany de la crítica tradicional per reduir l’experiència musical a distingir «el bo» del «dolent» sembla una cosa ridícula. «No trobo paraules per ni tan sols descriure com d’insofribles em resulten algunes converses sobre música –apunta l’escriptora irlandesa Anne Enright en el seu divertidíssim assaig sobre Laurie Anderson–: particularment, aquelles en què la gent abraça la militància en confraries que professen un tribalisme sectari, o intercanvien favorits, jutgen, inclouen, exclouen, vinculen, reclamen estatus o frescor o una identitat atenent exclusivament a les volences o prejudicis dels seus paladars».   

En els textos del llibre, la música deixa per tant de ser un pretext per crear jerarquies, pontificar o exhibir erudició i es converteix en un misteri, sovint irresoluble, sempre fascinant. Com el que porta l’escriptora i professora Yiyun Li a emocionar-se amb les vulgars cançons de propaganda comunista que va haver d’aprendre en la seva joventut. I d’aquest sentiment en aparença contradictori acaba naixent una reflexió que, d’una manera o d’una altra, és present en totes i cadascuna de les pàgines de ‘Música, maestra’: «Totes aquestes cançons, musicals, àlbums, interpretacions o recitals [...], ¿què són si no referents, osques cronològiques en la vida de cadascú? [...] La música, en el seu dret irrenunciable a existir, potser no es diferencia tant d’un estat d’ànim o d’un paisatge exterior o interior. Cap estat d’ànim pot tampoc ser l’estat d’ànim equivocat, cap paisatge pot ser el paisatge equivocat, com cap música pot ser la música equivocada».

Temes:

Feminisme