Un sofà a la gespa
La Lliga pot esperar, culers
Només han passat dos mesos (uns quants dies més) des de l’última vegada que el Barça i el Girona es van veure les cares. Llavors, l’hivern va tenir un dia rude i desagradable. Més que això. Va fer un fred de mil dimonis i per als barcelonistes la cosa es va assemblar a un tràmit gèlid i burocràtic. El Girona va fer mèrits per empatar (va lluitar més i millor), però va arribar Pedri i va desequilibrar l’enfrontament. Recordo que llavors vaig escriure una confessió caçada al vol de Laporta. Enaltia el mèrit del centrecampista i reconeixia que «només hi era ell». Els altres, desapareguts en l’intent. En la primera part a Montilivi, es va lesionar Dembélé, i al cap de quinze dies, Pedri també va caure. Des d’aleshores, el Barça ha aconseguit dues coses: certificar pràcticament, excepte col·lapse apocalíptic, el títol de Lliga, i dir adeu a totes les altres coses, inclosa la moral del col·lectiu, després del fiasco contra el Madrid. Les baixes de dos puntals (més altres lesions esporàdiques) han influït, per descomptat, en aquest tram hivernal que ha empès els culers cap a l’evidència que no hi ha prou plantilla per fer reverdir els èxits de fa anys.
Fa uns dies, va ser curiós sentir com el Camp Nou aprofitava el minut 10 per reivindicar (i demanar a crits) el retorn de Messi. Potser es converteix en una petita tradició culer. A ningú se li va acudir, en plena hecatombe i amb el 0-5 solcant l’escenari simbòlic de la memòria, cridar a plens pulmons: «No passa res, la Lliga està guanyada». Com si fos un sortilegi i un cataplasma davant el vendaval blanc. ¿Per què? Perquè viuen en el moment, a cops d’instant, i aquesta Lliga, efectivament, es percep com a ja conquerida, sense massa heroïcitats, com si ja estigués a les vitrines. I a fe que té el seu mèrit, després de tants sobresalts. Els partits que queden per al final no seran de compromís (almenys fins que estigui matemàticament al sac), però tinc la sensació que l’aficionat està esperant que l’Osasuna i el Chelsea o el City s’encarreguin de donar-li el llustre que mereix, no sigui que el Madrid torni a ennuvolar el panorama per un parell de copes.
Mentrestant, ens entretenim amb les enquestes. Segons la del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), el 75% dels catalans simpatitzen amb el Barça (els votants de Vox, Ciutadans i el PP en menor proporció, decantats en bona part cap als blancs), i només un 3,1% són de l’Espanyol i un 1,9% del Girona. No crec que l’equip gironí, com alguns han volgut proclamar, estigui en condicions de disputar als periquitos l’honor de ser el «segon club» de Catalunya (per dimensió social i relleu mediàtic), però així estan les coses. El Girona va fer un partit molt seriós a l’Spotify (i si Taty no falla, potser hauria sigut històric) i es va acostar com mai a una tranquil·litat que haurà de confirmar contra l’Elx. Amb la hipòtesi d’un Espanyol a Segona i un Girona allotjat a Primera, a veure què diu el baròmetre d’aquí un any.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
