Villarejo: interès i interessos

EL PERIÓDICO publica avui la primera de les entregues d’una llarga entrevista amb l’excomissari José Manuel Villarejo. El policia que, en el seu camí de sortida i entrada del servei públic, va crear un entramat empresarial d’obtenció i distribució d’informacions paraoficial a disposició dels seus clients públics, i privats, ofereix aquí detalls sobre la gènesi de l’operació Catalunya, en la qual va tenir una implicació directa. També la seva opinió sobre altres casos dels quals es desvincula, com la difusió d’acusacions contra l’ara candidat a l’alcaldia de Barcelona Xavier Trias, que considera un flagrant error.

Villarejo espera la sentència per les tres primeres de les 35 peces en què s’ha desglossat la macrocausa Tàndem, per la qual està imputat per 14 delictes. Encara no ha arribat, doncs, el moment de donar per provades les acusacions que recauen contra els que van encarregar gestions a Villarejo, els que les van executar i els que van ser objecte d’aquestes activitats d’informació o desinformació i han quedat en situació compromesa davant els tribunals. Villarejo ha tingut una participació directa en afers de la màxima rellevància per a la seguretat del país, o que emparats sota aquest motiu en realitat buscaven promoure interessos polítics de partit o beneficis purament personals. Per tot això, el que hagi de dir qui diu haver treballat fins i tot per a 10 ministres de l’Interior té un interès evident. El valor, o la credibilitat que s’atorgui a les seves informacions, amb tot, han de passar pel sedàs d’un factor que no es pot oblidar: venen d’una persona que s’enfronta a processos penals davant els quals actua en funció de les necessitats i conveniències de la seva pròpia defensa.

Notícies relacionades

Andorra i l’operació Catalunya

Illa, malgrat Sánchez

Aquestes consideracions no es poden deixar de banda. Però massa vegades les informacions que han sorgit de la detalladíssima documentació que atresorava l’excomissari, disposada per al futur ús, o de les seves cridaneres declaracions en seu judicial o als mitjans, han sigut considerades fiables o no, des d’un àmbit o un altre, segons qui beneficiaven o perjudicaven i no, com hauria de ser, en virtut de fins a quin punt es pugui considerar que estan fonamentades en evidències sòlides o en esforços d’oberta desinformació o intoxicació.

Seran els jutges els que acabaran separant el gra de la palla. Una vegada posada en marxa la maquinària judicial, la informació acumulada per l’excomissari tindrà conseqüències penals, com també n’està tenint, i n’haurà de tenir, polítiques. I les administracions, organismes públics que van vetllar per interessos de partit o institucions de l’Estat hauran d’aclarir molts detalls sense que el fet que encara estiguin ‘sub iudice’ o la valoració que mereixi la font a partir de la qual s’han conegut els fets pugui excusar el silenci o la falta de reacció. Operacions com les que van tenir com a objectiu frenar els plans de l’independentisme català i amagar el funcionament irregular de partits polítics han de ser objecte d’operacions de transparència com les que suposa la comissió parlamentària sobre l’operació Catalunya. Però, sobretot, és necessari que la justícia continuï actuant.