Inflació, ocupació i estabilitat financera: el trilema que vivim

Expliquen que la reina Isabel II va assistir el 2008 a la London School of Economics. Allà, davant d’il·lustres economistes va preguntar: ¿com és que no van saber identificar la crisi ‘subprime’ en què hem entrat? Els economistes no van saber respondre aquell dia a la reina, però dies més tard van enviar-li un document que deia que el món és molt complex i per això no ho van saber veure. Ara, si el seu fill Carles III hi tornés, hauria de fer la mateixa pregunta sobre la inflació: ¿com és que no la van veure venir i no van fer res per aturar-la?

Els economistes dels bancs centrals estan despistats. La globalització que hi va haver des dels anys 1980 i, sobretot, des del 1990, no els va deixar veure que l’augment immens de l’oferta que provenia de països asiàtics impedia que la inflació pogués pujar. I així, amb l’objectiu del 2% d’inflació, es van capficar a voler fer créixer l’economia a base primer d’abaixar els tipus d’interès fins a zero durant molts anys. El resultat va ser que l’economia va crear bombolles arreu i va expandir el sector financer fins a volums perillosos (sistèmics, en diem). Això deixava els bancs centrals sense possibilitat d’actuar si arribava una crisi de demanda, car, amb els interessos a baix, poca cosa més podrien fer. Així va ser que, volent fer créixer l’economia, es van inventar mesures fora de l’ortodòxia, com el 'Quantitative Easing', la compra massiva de bons al mercat, o l’'Helicopter Money' que van aplicar els Estats Units repartint diners indiscriminadament durant la pandèmia.

I així ha estat, en aquestes condicions dels bancs centrals, subministrant heroïna a la vena econòmica volent fer-la créixer, que, per sorpresa, va arribar un xoc, una aturada de l’oferta pel bloqueig marítim de productes procedents d’Àsia. Els bancs centrals no tenien més camí que demanar als polítics mesures de retallades per aturar la despesa inflacionista però, ¿qui són ells, que no els ha votat ningú, per dictar el que havien de fer els que han estat votats democràticament?

Ara l’entorn mundial és completament invers al que era als anys 1990: un augment significatiu de risc geopolític, un augment del populisme arreu, i una aturada del funcionament de les cadenes de subministrament. Els bancs s’enfronten a un gran trilema sobre si atacar la inflació, afavorir l’ocupació o estabilitzar el sector financer. Si actuen sobre un dels tres factors, empitjoren els altres dos. Els bancs intenten substituir l’heroïna per metadona, però tampoc funciona, i han de retornar a injectar dosis dures a l’economia.

Aquesta setmana hem vist encara una cosa pitjor. Els preus dels contenidors ja es troben a nivells inferiors als del 2019 i els transitaris van bojos buscant mercaderia per transportar d’un continent a l’altre. La raó la trobem a la Xina. La Xina ha decidit desprendre’s dels dòlars que té, des d’1,3 bilions fins a 880.000 milions de dòlars en els darrers dos anys, en un camí per desplaçar el dòlar com a moneda d’intercanvi i dominar l’ordre mundial. El dòlar s’ha devaluat un 10% en aquest temps i els efectes sobre el comerç mundial són evidents. Si la Xina no vol entrar dòlars no ha de vendre productes en aquesta moneda, fet que explica l’aturada del comerç marítim. El president de Kenya aquesta setmana va dir que no tenien dòlars per importar productes i va afegir: els que en tingueu, espavileu-vos a treure-us-els de sobre, insinuant que la moneda de compra seria el iuan i que el dòlar perdria valor. Era el que li havien explicat els xinesos.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Ha començat una nova guerra freda, aquesta vegada econòmica, amb la Xina impulsant un creixement del seu consum intern (acaba d’engegar un 'Helicopter Money' propi) i fent transaccions amb països que no estan a l’òrbita dels Estats Units. Ens pot passar que haguem de pagar els productes que importem del Brasil en iuans.La complexitat de la situació geopolítica fa que cada vegada sigui més difícil gestionar el trilema inflació, creixement, estabilitat financera. Estic convençut que el que cal és fer front a la transició cap al nou model que s’albira de dos blocs mundials, un d’occidental i un altre de xinès. Caldrà pressionar els polítics que hem votat a fer els deures, amb retallades que facin disminuir la demanda (altrament també necessàries per fer front al canvi climàtic) i ajustar l’oferta amb la producció adequada als nous temps, amb menys materials, menys energia i menys mà d’obra. Tot això ens portarà a un replantejament del repartiment del treball que quedi, a com fem habitatges assequibles per a tothom (expulsar els fons financers de l’habitatge com va fer Justin Trudeau és una mesura, però cal aportar molt més sòl públic per construcció amb cessió temporal), a com substituïm la part del treball que sobrarà per un de nou, formant els treballadors per fer el canvi. En fi, la transició cap a un nou model, que anomeno de la fi de l’abundància, ha començat. Les protestes i vagues a França, a Alemanya i a Anglaterra en són la mostra.

No cal ser ingenus políticament, per la qual cosa hem de dominar el debat de les mesures que caldrà fer. Deixar-se portar sense controlar la situació ens pot passar com va anar a Derivados Forestales, on uns interessos financers determinats van ser capaços de frenar el brillant camí que hauria portat l’empresa a ser la multinacional química catalana més important.