La transició de la pagesia

L’agricultura, l’Administració pública i la resta de sectors s’enfronten i s’enfrontaran a canvis profunds a mesura que el canvi climàtic vagi avançant. Però la solució no és acabar amb l’Agenda 2030, sinó accelerar-la.

5
Es llegeix en minuts
La transició de la pagesia

Marta Raich

Aquesta setmana hem vist la revolta dels pagesos, un crit per la seva supervivència. Els pagesos pateixen com ningú els efectes de la sequera, l’ofec de la burocràcia i un augment de costos que no poden repercutir completament en les seves vendes. La majoria d’aquestes qüestions a mi em resulten del tot familiars. Vaig documentar aquí els més de 1.740 documents anuals que durant la meva vida professional he vist presentar a l’administració, fet que exigeix tenir una persona dedicada només a això. També vam patir l’efecte d’augment dels costos de l’energia i de la matèria primera sense poder repercutir-los als preus. La conseqüència van ser dos anys amb pèrdues de consideració que van posar en perill l’empresa. Tot això avui s’ha superat gràcies a una estratègia decidida per canviar el mercat i una inversió que ha necessitat enginyeria financera per poder-se fer.

Explico això perquè entenc el que passa al món de la pagesia, i estic convençut que només es podrà resoldre amb un canvi de model. 

El meu besavi fabricava paper a mà i el meu avi també fins el 1918. Fabricaven 60 kg cada dia durant 16 hores perquè vivien al molí de Banyoles. Si avui poso preu al paper que es fabricaria d’aquella forma amb els costos actuals, hauria de ser superior als 0,67 €/m2. El meu avi va aprendre a construir-se les màquines de paper i, amb 3 fills, va aconseguir engegar una fàbrica que la feien anar de forma discontínua: ara faig la pasta, ara la refino, ara la poso a la màquina de paper... perquè només tenien un motor elèctric que anaven traslladant. Feien uns 6.000 kg/dia d’un paper de baixa qualitat amb draps de cotó que ara tindria un cost d’uns 0,13 €/m2. Avui la fabricació de 80.000 kg/dia de paper tissú de qualitat requereix fabricar amb 4 torns en continu com a mínim amb unes 45 persones, i el seu cost és de 0,02 €/m2. On va ser el canvi? En la industrialització, passar de l’artesania a la fabricació en maquinària. Els 6 molins de paper de Banyoles van tancar tots. El camí continua i encara avui l’empresa ha de créixer amb més valor afegit per poder suportar l’excés de burocràcia i per poder competir amb productes que venen de Xina, Indonèsia i Turquia en el mercat internacional. L’estratègia ha estat fabricar productes diferents, amb més valor sostenible.

La pagesia està atrapada per la sequera que l’ha dessagnat i ara ha de dissenyar un pla estratègic que li permeti sobreviure. Aquest pla segurament vol dir abandonar els cultius amb poc valor afegit, guanyar dimensió quan es pugui, i dedicar-se a mercats nínxol on petites explotacions encara puguin viure. Això sovint requereix inversions, tant per comprar finques per guanyar espai, com en regadiu, superant formes antigues de reg. I és aquí on l’administració ha d’ajudar, primer acompanyant els pagesos a fer el seu pla estratègic, després modernitzant infraestructures de reg i finalment trobant solucions financeres amb amortitzacions a molts anys perquè puguin executar els seu plans, que seran de reg i també de generació d’energia. Tot plegat fa pensar que és un camí on les petites explotacions no ho podran fer soles, on caldrà agrupar esforços en noves cooperatives amb prou economia d’escala perquè puguin fer el camí. No serà fàcil.

Un altre problema del que es queixen és el de la competència deslleial. Difícilment s’aconseguirà que no vinguin productes d’altres llocs. Ara bé, una cosa diferent és que aquí les exigències en tractaments fitosanitaris siguin molt elevades i els productes que vinguin de fora no ho hagin de complir. Això mateix ens passa a la indústria, que hem de tenir costos derivats de les emissions de carboni i del compliment del reglament químic «REACH», i els nostres competidors internacionals no els tenen. També cal que la UE incorpori la taxa de carboni al preu del transport per mercaderia: s’haurà acabat enviar flors i fruita en avió. Però, com que això ho he treballat, us avanço que la UE no veu gens clares aquestes limitacions: és lenta i poruga.

Pel que fa a la burocràcia, això ha arribat al súmmum del que es pot suportar. L’administració no para d’exigir més i més control de coses que li sembla que fan avançar a la societat. L’última aquesta setmana: hem vist com es vol exigir un pla d’igualtat LGTBI a les empreses de més de 50 treballadors, que segueix al pla d’igualtat de gènere i al canal de denúncia que es van implantar l’any passat i fa dos anys, respectivament. L’administració ha embogit en la burocràcia, es creu que ho pot demanar tot i que això no afecta a les empreses. És de tal magnitud el desastre, que ella mateixa es bloqueja perquè no té prou mitjans per resoldre la documentació que demana. Solucionar-ho passa per fer bases de dades transversals per no haver de demanar cada vegada els mateixos documents, atorgar permisos amb declaració responsable, externalitzar les inspeccions a empreses privades i fer una revolució de l’administració integral, canvi que és incapaç de fer ella sola. Es necessita que una empresa especialitzada en administració dicti com cal redissenyar-la.

Ens queda finalment el problema dels preus de venda. La solució del sector primari passa per vendre el més directament possible. Ja hi ha exemples de venda on-line, però no són capaços de ser generalitzats. El cas més clar és el de Corporació Guissona amb BonÀrea, que ha estat capaç d’integrar molta part de la producció en la venda directa amb un model diferent al de la resta de distribuïdors. Amb 6.202 persones treballant, tenen una facturació del camp a la botiga de 2.822 milions amb un marge brut de 114,5 milions, un 4%, i uns beneficis de 69,36 milions. L’alternativa a produir entre tota la cadena alimentària de distribució segurament exigeix un marge brut del 8%.

Notícies relacionades

A tot això cal veure que el model d’engreix de porc, amb una producció de carn de 2 milions de tones quan el consum català és de 79.000 tones, un 3,95%, no és sostenible en la situació de sequera i de costos energètics actuals i tendirà a baixar de forma important, sobretot el dia que s’incorpori el cànon per l’ús d’aigua a l’agricultura.

La pagesia, l’administració i la resta de sectors de l’economia s’enfronten a canvis profunds en els propers anys a mesura que els efectes del canvi climàtic vagin avançant. La solució no és acabar amb l’agenda 2030, sinó accelerar-la. I això significa també diversificar l’activitat tradicional amb l’energètica, sigui amb fotovoltaica, eòlica, forestal o amb biometà. Ho tenim tot per fer.