Que Podem no sumi resta

Fa dos anys, Pablo Iglesias va designar a dit Yolanda Díaz com la seva successora al capdavant d’Unides Podem (UP). Aquest diumenge, Iglesias i els líders oficials de Podem no van assistir al primer acte de Díaz com a candidata a la presidència del Govern espanyol. I aquesta va considerar que la seva presència era prescindible. Aquesta seqüència, millor que qualsevol altra, exemplifica el que ha passat en aquest temps entre Podem i la vicepresidenta segona del Govern espanyol. Yolanda Díaz va presentar el seu nou partit, Sumar, i la seva candidatura a les eleccions generals acompanyada per més d’una desena de formacions i amb la flagrant absència de Podem. Entre els assistents hi havia els dirigents d’En Comú Podem, amb Ada Colau; els de Més Madrid i Més País, amb Mónica García i Íñigo Errejón; Joan Ribó, per Compromís, i antics fundadors de Podem que s’havien allunyat del partit. Però hi faltaven Iglesias, Ione Belarra i Irene Montero. Ni la pompa escenogràfica que va envoltar l’esdeveniment va poder dissimular la distància que va del nom elegit, Sumar, a la realitat del fet que a aquesta operació no li surten els comptes.

Que Díaz proclami la seva ambició, no ja del fet que la suma de les esquerres (en un sentit encara més ampli que el seu projecte polític) impedeixi el pas al PP i eventualment a Vox, sinó que ella encapçali aquesta futura coalició com a presidenta no és suficient per demostrar la necessària consistència política per aconseguir qualsevol d’aquests dos objectius. El primer pas havia de ser aconseguir que en aquesta foto hi hagués tots els que havien de ser-hi, i no ho va aconseguir. Pitjor, per a les expectatives de futur de les esquerres, seria que no considerés aquestes absències precisament com un fracàs.

Els presents i els absents tenen arguments per defensar la mateixa posició i criticar l’aliena. El de Podem per no assistir-hi és que Díaz s’ha negat a firmar un pacte per celebrar eleccions primàries obertes a la ciutadania. Però Díaz nega que aquesta sigui la raó veritable perquè diu que ella també és favorable a les primàries. Correspongui a qui correspongui una quota de responsabilitat més significativa en el que ha passat, el cert és que el desacord va més enllà de la fórmula de composició de les futures candidatures. Si Podem es ressent de la poca predisposició de Díaz a compartir el lideratge amb els seus dirigents, la impulsora de Sumar afirmava durant l’acte d’aquest diumenge estar «cansada de tuteles», expressió inequívoca de rebuig al fet que Podem dicti les condicions i al to alliçonador d’Iglesias. Díaz defensa un projecte autònom, amb més «diàleg» que «soroll», que recuperi i intenti ampliar la transversalitat del primer Podem i que defensi polítiques socials però allunyant-se del populisme de la formació morada. Però no sembla que hagi destacat en la seva capacitat de diàleg ni que hagi aconseguit evitar el soroll. 

El resultat de les forces congregades entorn de Sumar en les pròximes municipals i autonòmiques donarà més pistes sobre la viabilitat de l’operació. Però més enllà, en l’horitzó de les generals, totes les enquestes asseguren que si l’esquerra a l’esquerra del PSOE es presenta dividida, les possibilitats que governin el PP i Vox creixen molt. Que Díaz, no obstant, afirmi que pot triomfar fins i tot sense Podem, i que Iglesias qualifiqui els assistents a l’acte de Sumar com «la vella esquerra», resulta temerari. I en tot cas, molt allunyat d’aquesta unitat que tant diuen uns i d’altres que pretenen.