Editorial | Cogovernança amb l’aigua

El Govern de la Generalitat i els partits de l’oposició celebraran aquest divendres una cimera per pactar les mesures de reacció davant l’extrema sequera que patim, que s’hauran d’incorporar al decret aprovat pels pèls al Parlament el passat 22 de març. L’Executiu català ha reclamat a oposició i ajuntaments una actitud de col·laboració lleial i de compromís similar a la que va merèixer la crisi de la covid-19. O potser seria més adequat precisar que la posició de tots els ens implicats hauria de ser equivalent ara a la que hauria sigut necessària durant la pandèmia, cosa que no sempre es va aconseguir.

Un repte de primera magnitud, com l’emergència sanitària de la qual sortim i l’emergència climàtica en la qual no hem deixat de ser, ha de portar a prendre decisions sense dilacions i que s’imposi un tarannà transversal de consens i cooperació i de compromís personal també dels ciutadans. Però si el referent ha de ser l’ocorregut durant la pandèmia, hauríem de recordar també un terme, la llavors tan gastada cogovernança, que hauria de portar a implicar totes les administracions en la presa de decisions i en la seva implementació, cada una des de les seves competències. Una cosa que s’està trobant a faltar. Tot i que mirar cap enrere també hauria de fer recordar fins a quin punt hi va haver estratègies locals discordants, incompliments dels objectius generals, traves irresponsables. No sembla lògic, quan el fragmentat mapa municipal en període preelectoral converteix en un perill real l’abandonament de responsabilitats, que sigui el principal obstacle per a l’acord que la Generalitat disposi o no de facultat sancionadora sobre els ens locals que no compleixin les seves obligacions. O que hi hagi o no moratòria per a les multes en cas d’incompliment. Potser és convenient escenificar cessions i compromisos per justificar l’acord. Però la discussió sobre si els contactes entre partits previs a l’aprovació del decret de la sequera van existir o no, si van ser suficients o innecessaris, la voluntat de deixar clar que aquest és un Govern en minoria i que ha de pactar cada un dels seus passos, són distraccions que no venen al cas.

Com ens recorden avui diversos experts, ens trobem davant un problema estructural. Seran necessàries solucions a curtíssim termini. Algunes de les quals molt probablement arriben tard, així que ni una dilació més per criteris d’oportunitat política o traves administratives és acceptable. I ens haurem de començar a mentalitzar de la necessitat d’emprendre mesures d’estalvi ja mateix per evitar, retardar o simplement fer que siguin suficients les molt probables restriccions que ja s’apropen. Però alhora haurem de començar a posar en marxa les mesures no per afrontar la sequera d’aquest any sinó les que vindran en els següents. Després de l’experiència extrema de l’any 2008 es va començar a actuar (d’aquell moment heretem les plantes dessalinitzadores que ens estan traient del conflicte), però va seguir una dècada sense inversions a penes en els recursos que hauríem d’estar utilitzant més a fons i que hem de desplegar en el futur: la reutilització i regeneració d’aigües grises o depurades, la regeneració d’aqüífers i, sobretot, si mirem a llarg termini, la incorporació de la disponibilitat o no d’aigua a l’hora de planificar qualsevol projecte al territori, sigui turístic o residencial. Hi ha errors en els quals no podem tornar a caure