Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

L’AP-7, mirall trencat de Catalunya

3
Es llegeix en minuts
L’AP-7, mirall trencat de Catalunya

Servei Català de Trànsit (SCT)

L’1 de setembre del 2021 era una data marcada en vermell a Catalunya: l’AP-7 (juntament amb trams de l’AP-2 i la C-35) passava per fi a ser gratuïta. Havia sigut una reivindicació històrica dels partits catalanistes, que per això de les comparacions odioses amb Madrid (en aquest cas les seves escandaloses autopistes semibuides rescatades amb els diners de tots i a més duplicant a autovies gratuïtes), havia fet dels peatges, en els temps remots del preprocés, un símbol del malestar nacional. No obstant, més d’un any i mig després de l’alliberament dels peatges, el panorama de l’AP-7 no pot ser més ombrívol. La via més important del país ha viscut un col·lapse colossal: el trànsit ha augmentat el 26% i el de camions el 36%, amb el consegüent augment dramàtic d’accidents, que s’han duplicat. La Generalitat va anunciar fa uns dies una altra bateria de mesures per intentar frenar aquesta terrible hemorràgia de ferits i morts, que van des de la limitació de la velocitat i la limitació de circulació de camions en alguns trams fins a l’ús de drons i implementació de radars.

Notícies relacionades

Però el cert és que no és la primera vegada que es produeixen anuncis similars: l’agost passat, davant l’alarma causada per l’augment exponencial de retencions, accidents i tota mena d’incidents, el Govern central ja va anunciar una inversió de 1.050 milions amb 42 actuacions al llarg de l’autopista per millorar-ne la mobilitat, però el resultat és el tristament conegut: l’AP-7 no només no ha millorat sinó que va de mal en pitjor. El resultat és que una artèria essencial de Catalunya que funcionava raonablement bé, de pagament per ús, s’ha tornat una via caòtica, que a més paguem tots no només els que la utilitzen. El súmmum és que, en un acte de beneficència inèdit al planeta, l’AP-7 ara és també gratuïta per als milions de cotxes i de camions estrangers que la travessen cada any. Sí, aquests turistes belgues, alemanys o francesos que travessen pagant mig Europa es troben a Catalunya amb un gest filantròpic sense parió: ells disfruten sense cap càrrec el que paguem els contribuents.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

La Generalitat, que no és titular de l’autopista i no té poder per implementar un sistema com el de la vinyeta (rebutjat per l’Estat diverses vegades) només pot gestionar el trànsit a través del Servei Català de Trànsit, amb l’escàs èxit obtingut fins ara. I és que l’AP-7, més que una autopista, s’ha convertit en un mirall de les nostres deficiències. Reflecteix la impotència de la Generalitat, reduïda a un òrgan merament administratiu que el màxim que pot fer és decidir (amb escassos resultats) com circulen els cotxes per una autopista que no controla. Reflecteix l’autosegrest ideològic de cert catalanisme: la supressió dels peatges va ser un símbol tan poderós del greuge nacional que ara tant Junts com ERC són incapaços d’admetre que la tan invocada i somiada gratuïtat (que és falsa, perquè al final paguem tots) ha sigut també un fracàs. Reflecteix la deixadesa i el nivell d’improvisació de l’Estat, que no tenia cap pla pensat per a una via tan important, i que pel que sembla continua sense tenir-lo. I reflecteix amb terrible crueltat que ni tan sols sabem copiar els països que fan servir la vinyeta (com Àustria i Hongria), el peatge anual (com Suïssa) o el peatge amb arc (Portugal): teníem molts models en què inspirar-nos, i ni així ha sigut possible. En realitat, i com és habitual, només sabíem el que no volíem (els peatges) però no teníem ni idea del que volíem en realitat. I és que si no hem sigut capaços de tenir un pla per a l’AP-7, potser és perquè, tot i que no ho admetem, tampoc el tenim per a Catalunya.