El cas Negreira Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Matar el missatger
El Barça i el seu entorn no només poden semblar menys que un club, sinó pitjor que la més fanàtica de les sectes
«Barcelona no paga traïdors», «sicaris de la caverna madridista», «rates», «Judes»... Alguns periodistes esportius de Ràdio Barcelona, singularment Sique Rodríguez i Jordi Martí, han descobert que el Barça i el seu entorn no només poden semblar menys que un club, sinó pitjor que la més fanàtica de les sectes. Menys que un club perquè alguns directius han estat anys pagant una pasta al número dos de l’estament arbitral i generant una sospita tan gran que fins i tot els tribunals de justícia i la UEFA s’han posat a investigar. Pot ser una escabetxina; del mal reputacional millor no en parlem, perquè és incalculable. I pitjor que una secta de fanàtics per dos motius: pel silenci eixordador de la massa social, renovat en cada partit al Nou Camp, i perquè alguns dels seus aficionats, reconvertits –¿i teledirigits?– en cercadors d’heretges, han emprès una campanya d’assetjament contra els que es van atrevir a rentar els draps bruts fora de casa. Objectiu: matar el missatger. Estratègia: la millor defensa és un bon atac. O no. Perquè han passat gairebé dos mesos des de l’esclat del cas Negreira i l’única resposta oficial ha sigut al·ludir a una suposada conspiració dels enemics de sempre. O sigui, paupèrrima defensa. La gesticulació pròpia d’algú a qui han enxampat i que no aconsegueix donar explicacions perquè no existeixen. És el que hi ha.
El Barça va pagar, això està acreditat. I tard o d’hora es coneixerà tota la història. Una altra cosa és que alguns addictes a les dreceres a la recerca d’exclusives s’hagin precipitat al parlar de possibles destreses de partits i títols adulterats. No estem en aquesta casella. I espero que no ho estiguem mai. Però l’assenyalament de periodistes, la cortina de fum de presumptes complots i l’escaqueig de responsabilitats fan aflorar una altra vegada el mal endèmic de confondre la part amb el tot, les persones amb les institucions. A Catalunya tenim, per desgràcia, massa exemples d’aquesta confusió interessada. Ningú pot expedir carnets de bons i mals catalans o de bons i mals culers. Patriotes de nyigui-nyogui, absteniu-vos.
Entretots
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
