Entendre un crac

No hi ha imatges espantoses del crac, com en una allau, en un terratrèmol o en una carrera agònica d’un lleó darrere d’una zebra, capaces d’esglaiar-nos i fer que ens tapem la cara amb les mans per no veure-les. El crac l’hem d’imaginar sobre xifres, és una idea massa abstracta, en forma, al final de tot, de línia que cau en picat en una pissarra. És tan indesxifrable i abstracte per a una ment mitjana, com la meva, que gairebé sembla inofensiu, a l’estil d’aquests dibuixos animats en els quals un senyor es precipita des d’un onzè pis, i una vegada al carrer, encara l’aixafa un camió abans d’aixecar-se com si no hagués passat res de res. Però el crac mai és innocu, tot i que no saber com es va produir, i no formar part de les víctimes que en pateixen l’efecte, fa que ens sembli absolutament llunyà, gairebé fictici, com passa sovint amb les més complexes construccions del capitalisme.

Notícies relacionades

L’art de perdre

Només un minut

 

En un crac bancari només saps que tot semblava anar bé, i quan et lleves al matí i intentes posar-te al dia de les últimes notícies, va malament, sense solució. I tu ni tan sols tens clar com sentir-te. D’una banda, creus alegrar-te’n, ja que des que tens memòria els bancs t’han estat emprenyant sempre, de les més diverses maneres. Però, d’una altra, ja saps que els amos que han conspirat per fotre’t i beneficiar-se’n rarament sortiran perjudicats del seu propi crac. És a dir, no entens res.