Pensions amb (gairebé) consens

El dubte és si serà una reforma perdurable, que en principi compta amb l’aval de Brussel·les perquè Espanya rebi el quart pagament dels fons Next Generation. Segons Escrivá, que defensa també la que va emprendre l’Executiu de José Luis Rodríguez Zapatero el 2011 (retard gradual de l’edat de jubilació fins als 67 anys el 2027 i ampliació progressiva del període de còmput per a la pensió dels 15 fins als 25 anys), «les reformes ben fetes tendeixen a perdurar». I va afegir que la del 2013 del PP, partit que rebutja l’actual sense detallar-ne alternatives, gairebé ni va arribar a implantar-se.

Ara la reforma és diferent i es basa en els ingressos, també amb contribució dels salaris menys elevats, en comptes de basar-se en retallades després d’una primera fase en què es va blindar la pujada de les pensions amb l’IPC o el canvi en el règim de cotització dels autònoms.

Notícies relacionades

Guanyar versus governar

Les veus de les víctimes

Els càlculs del ministeri –la pujada de les cotitzacions suposarà una mitjana de 37 cèntims més per hora treballada fins al 2050– tenen una mica de trampa estadística. I és que la major part de l’alça es concentra a la part alta. Per això la majoria de queixes procedeixen de la CEOE. Uns veuen la reforma com una opció ideològica i d’altres, electoral i poc perdurable.

Tota mesura de pes, com modificar un dels pilars de l’Estat del benestar, hauria de comptar amb el màxim suport per blindar-la. Era evident que, en aquest cas, els empresaris, o una part d’ells, s’oposaria a assumir més costos. Arribats a aquest punt, només el temps dirà si aquesta reforma amb (gairebé) consens dura, si funciona i qui té raó o si el següent Govern, si és que hi ha relleu a la Moncloa, aplica una nova recepta.