Gary Lineker, el davanter que tuiteja

El Twitter és un dels seus terrenys preferits. Va escriure en contra del Brexit i de la política de Johnson amb la pandèmia i va dir, per exemple, després de saber que Ibrahimovic havia donat positiu, que “els meus pensaments estan ara amb el virus, en aquests temps tan difícils”. Seguidor del Leicester des de petit (l’equip de la seva ciutat natal), també va prometre que si guanyaven la Premier del 2015-2016 presentaria el primer programa de la nova temporada en calçotets. I així va ser i així ho va fer. Tan tranquil, al setembre es va plantar davant les càmeres i va anunciar que no hi havia res de nou: els mateixos canvis de sempre, entrenadors, fitxatges, tot normal. Tot normal, excepte els calçotets exhibits a tot el món.

Ara, un altre tuit l’ha fet estar a l’ull de l’huracà. Es va declarar en contra de la política immigratòria del govern de Rishi Sunak i va escriure que la llei d’immigració il·legal era “increïblement cruel, dirigida contra les persones més vulnerables, amb un llenguatge que no és tan lluny del que feien servir a l’Alemanya dels anys trenta”. Va atiar el foc de la ràbia conservadora i li van dir de tot, que es limités a anunciar patates fregides i que cantés els resultats dels partits i prou, no pas els polítics, sinó els de futbol. I la BBC el va suspendre i el va fer fora de ‘The Match of the Day’ i els companys de la televisió li van donar suport i es va haver de suspendre mitja programació per una vaga solidària. I la BBC va haver de rectificar i Lineker ja torna a ser el conductor estrella, amb tuits o sense.

Notícies relacionades

Lineker, la BBC i les pasteres del canal de la Mànega: claus per entendre l’últim ‘embolic britànic’

Testosterona antiprocés

La veritat és que Lineker és un home sensat i força calmat, tant ara com quan marcava gols. Admet que li agrada més moure’s per la banda esquerra, però també reconeix que no és home d’extrems. A part de la metàfora, ho diu sobretot pel record que té de la seva etapa blaugrana. Venables el va fer venir, Luis Aragonés no li va fer gaire cas i Johan Cruyff es va entestar a fer-lo córrer en una posició que no li agradava gens, la d’extrem, justament. Un home capaç de reconèixer que el ‘match’ dels quarts de final del Mundial de Mèxic entre l’Argentina i Anglaterra (1986) és el partit “més famós de tots els temps”. I que ell mateix va estar temptat d’aplaudir, al camp, el gol de Maradona: “Va ser l’únic cop que m’ha passat, però no ho vaig fer, perquè no m’haurien deixat tornar a casa”. Només té un problema, aquell partit fenomenal: que “ningú recorda qui va marcar per Anglaterra”. Va ser ell mateix, és clar, el màxim golejador, per cert, del campionat.

Lineker és un dels pocs futbolistes que, en tota la seva carrera, no ha estat expulsat ni ha vist mai una targeta groga. En el seu últim partit va pensar a pegar a l’àrbitre: “Hauria sigut divertit, però realment estúpid”. Més que res per no passar a la història com un sant. Més que res, per posar una mica de pebre (d’humor, d’ironia) a una trajectòria tan impecable. En una entrevista a la BBC, fa dos anys, va explicar les tres regles que s’havia imposat a l’hora d’escriure missatges. La primera, “no tuitejar si he begut”; la segona, “no tuitejar si estic emprenyat, però no ho estic mai” i la tercera, “revisar el tuit: si hi ha un 1% que no m’agrada, esborrar-lo”. En aquest cas, el golejador realment es va emprenyar i va pensar que lluitar a favor dels drets humans no era una mala idea.