Gàrgoles | Article de Josep Maria Fonalleras Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El nom, la cosa i els Manel
Hem accedit a Manel de moltes maneres i les seves peces hauran sigut els bastions de relacions sentimentals, però també les fites i les molles de pa per saber el camí de retorn
No deixa de ser curiós (i potser significatiu) que dues de les bandes més destacades dels últims 25 anys (potser les que més; afegim-hi també Mishima) tinguin com a marca noms propis sense cap voluntat referencial o metafòrica. Els Antònia Font i els Manel, els noms, hi són perquè sí, sense més retòrica, com a homenatge a una antiga companya d’universitat o perquè en el seu moment, a instàncies de Roger Padilla, va semblar que convenia un nom «curt i senzill». No hi deu haver res de menys pompós. El nom va fer la cosa en tots dos casos, perquè tant els mallorquins com els col·legues del Costa i Llobera van optar pel rebuig a l’ampul·lositat i a la grandiloqüència, sense deixar de ser barrocs, és a dir, sense renunciar al luxe de la precisió de les formes estructurades, sense abandonar el gust pel joc i per l’eclosió d’un sentit que mai no va ser explícit, sinó acumulatiu, un sentit que, amb els anys, anava esdevenint, dia a dia, més i més robust. Un exemple del que dic l’explica Joan Burdeus al 'Núvol'. En l’últim concert, al novembre, a Pontevedra, l’última cançó que canten és ‘Banda de rock’, tota una declaració d’intencions finals. «Calia tocar sense escarafalls», escriu Burdeus, i és així com Guillem Gisbert ho va fer. Sense emfatitzar res, sense altiloqüència ni estrèpit.
Entretots
Hem accedit als Manel de moltes maneres i les seves peces hauran estat els bastions (els que s’aixequen i també els que s’ensorren) de relacions sentimentals, però també les fites i les molles de pa per saber el camí de tornada. Hi veig ara records i admiracions; obsessions adolescents (noies que col·leccionaven pues de les guitarres); escenes d’abans i després de la batalla; cançons que s’assumien com un retrat, una profecia o un conjur, sense solemnitat, però amb el pes específic d’aquella progressiva acumulació d’històries, anècdotes, ritmes, sons, tradicions i modernitats que sabies que formarien part del teu entorn sonor, de la teva íntima percepció de la realitat. La teva, la de tants altres.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
