619,8 km Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

2
Es llegeix en minuts
Les tristes excuses de Ferrovial

El mateix dia que la paraula Ferrovial generava les opinions més audaces i atrinxerades en les trobades madrilenyes, a Barcelona, el president de Microsoft Espanya, Alberto Granados, lloava en un esmorzar organitzat per l’AED (Associació Espanyola de Directius) tant la Generalitat de Catalunya presidida per Pere Aragonès com el Govern de Madrid liderat per Isabel Díaz Ayuso. Una oda a les facilitats logístiques, jurídiques i d’ocupabilitat que dos governs autonòmics de signe tan antagònic havien donat a una empresa que a la borsa val 1,8 bilions d’euros. Una xifra que només supera Apple.

Microsoft vol que Madrid sigui el centre de dades europees del grup i que Barcelona acabi sent un centre europeu de referència en intel·ligència artificial. Granados, com els passa als líders de les filials de les grans multinacionals, és un més dels alts directius que competeixen amb altres filials nacionals per aconseguir inversions al seu país. En el seu cas, Espanya. Juntament amb l’empresa fundada per Bill Gates i Paul Allen el 1975, altres grans multinacionals han anunciat aquest any importants inversions en l’últim semestre: des de la naviliera Maersk fins a Google, Nestlé i Volkswagen.

El senyor Rafael de Pino i els altres accionistes que ho recolzin estan en el seu dret de situar la seu de la seva empresa on vulguin: Amsterdam o Tombuctú. De la mateixa forma, tenien tot el dret d’anar-se’n de Catalunya alguns empresaris que van creure que l’octubre del 2017 caurien sobre aquesta comunitat les set plagues d’Egipte. Hi ha empresaris i alts directius de categoria de mitja Espanya que ja en el seu moment van fer comptes per viure més de 183 dies a Madrid (¡o a Andorra!) per pagar menys impostos i ser madrilenys de residència. Llibertat made by Ayuso.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Que Holanda, com Irlanda i Luxemburg, són petits paradisos fiscals a la Unió Europea (com l’estat de Delaware als Estats Units) és reconegut i acceptable. Empreses, grans i mitjanes, es nodreixen des de fa molts anys de legions d’advocats per estructurar els seus hòldings societaris. El seu objectiu: intentar pagar menys impostos beneficiant-se d’instruments legals. A més, aquests mateixos bufets són els que més s’han beneficiat les últimes dècades de l’increment exponencial de legislació en tots els àmbits: des de supranacional a local. La burocratització que impedeix les empreses europees ser igual de competitives que les nord-americanes és un mal que afecta tant els ferrovials de torn com la botiga de barri. Correspon a la Unió Europea corregir aquesta situació de desequilibri. 

Mala excusa és argumentar que la seu a Holanda permetrà agilitzar l’expansió internacional, abaratir els costos del deute i sortir a borsa als EUA. Grans empreses espanyoles –o filials– cotitzen a Wall Street des de fa dècades. No m’imagino Nestlé –menys de l’1% de vendes a Suïssa– o l’imperi del luxe francès, LVMH, canviar Lausana i París per Amsterdam. En el Govern espanyol sobren crítiques contra el món empresarial i falta més saviesa i lectures a l’àrea Podem. ¿Veneçuela?: no ho som ni ho serem.