¿Dictadura xinesa? Tant és

El creixement imparable de la Xina des de 1979 ha funcionat a costa d’extraordinàries, fins i tot terribles, mesures socials, econòmiques i polítiques. S’han mogut poblacions senceres per construir infraestructures gegantines i s’han desenvolupat metròpolis on abans hi havia poblets de pescadors. Hi ha 72 ciutats amb més d’un milió d’habitants i quatre amb més de deu. El règim de partit únic i la tradició mil·lenària han deixat la Xina en mans d’un mandarinat extraordinàriament ben preparat. A la Xina manen els enginyers. Xi Jinping, el president més poderós que ha tingut mai el país després de Mao, és químic. No hi ha res que es deixi a la improvisació. I quan es pren una decisió és inapel·lable, indiscutible i ràpida. Que s’estigui de dir una paraula qui s’hi oposi. ¿Drets humans? Sempre al servei del partit i els seus objectius. ¿La presa de Taiwan? Al temps.

Notícies relacionades

Si no s’ha fet malbé, no ho arreglis

‘Prioritat nacional’, ¿complicitat o concessió?

Tot això no ha impedit que la Xina hagi atret grans inversors internacionals disposats a treure rèdit d’un país que va decidir entrar, de ple, en la societat de consum. Empreses d’arreu del món, des d’Apple fins a companyies de components d’automòbil espanyoles, hi van muntar les fàbriques. Ciutats com Xangai es convertien en meques immobiliàries. La Xina es va consolidar com la fàbrica del món. Va començar a exportar i a generar desequilibris comercials que van acabar fent perdre els nervis als Estats Units. A més, la Xina va començar a invertir arreu del món, començant pels països en via de desenvolupament. Amb discreció, el seu poder empresarial i econòmic s’ha anat estenent com una taca d’oli. Allò que va començar com els tot a cent en els vehicles elèctrics que estan revolucionant la tradicional indústria de l’automòbil europea, japonesa i nord-americana.

L’aparició de Donald Trump en l’escenari internacional ha sigut una benedicció més per al comunisme xinès, que no té objeccions a ajudar la Rússia de Putin o l’Iran dels aiatol·làs per continuar guanyant influència. A la Xina, la Unió Europea no sap pas com tractar-la. Hi ha respecte, por i interessos al mateix temps. També hi ha diferència d’opinions. Pedro Sánchez ha tornat a la Xina per adular el mandarinat comunista mentre a Barcelona reuneix líders, anomenats progressistes, per advertir sobre la dreta autoritària. Hi ha dictadures útils i dictadures inútils. Com n’hi ha hagut sempre.