L’hora de reflexionar

Potser la pròxima gran crisi de salut planetària no ens quedi tan lluny com voldríem. Per exemple, l’amenaça que la grip H5N1 passi de les aus als humans i causi una pandèmia que probablement tindria conseqüències molt més devastadores que la covid, per l’agressiu que és aquest microorganisme, porta anys present, però s’ha revifat amb força en les últimes setmanes després que es descobrís un brot en una granja de visons de Galícia, perquè és la primera prova que el virus es pot transmetre entre mamífers. Veient el desastre de la resposta global a la covid, hauríem d’estar molt interessats a fer els deures al més aviat possible, però en lloc d’això, ens comportem com aquell estudiant que va a l’examen confiant que no li preguntaran el tema que no ha tingut temps de repassar.

Tal com deia un ambiciós document publicat per l’OMS fa un parell de setmanes amb l’objectiu de buscar acords internacionals, hem sigut incapaços de demostrar solidaritat i equitat quan hem hagut d’enfrontar-nos a un enemic contra qui no estàvem ben preparats. Una sola dada és suficient per il·lustrar el fracàs: el 73% de la població dels països rics ha rebut almenys una dosi de la vacuna, mentre que aquesta xifra és només del 31% als països pobres. Aquest mes començaran una sèrie de reunions per intentar arribar a un consens que ens permeti encarar la pròxima crisi amb més garanties. Les iniciatives de l’OMS són benintencionades, però sense el poder necessari per fer-les efectives, sovint acaben convertides en paper mullat.

És necessari que ara tots ens impliquem en aquesta anàlisi d’errors i encerts, una cosa que pocs semblen disposats a fer, començant pels polítics. En aquest sentit, a Catalunya, tenim un document bastant únic: el dietari del president Quim Torra, llavors al capdavant del govern que s’enfrontava a la covid, escrit en calent durant el pic de la pandèmia i publicat després en dos volums. No em consta que cap altre dirigent hagi produït una reflexió similar i, malgrat la seva deliberada subjectivitat, és un text que conté dades rellevants per entendre què evitar a l’hora d’organitzar la gestió d’una crisi tan complexa. Necessitem més anàlisis d’aquest tipus.

Notícies relacionades

Descobreixen un nou efecte secundari de la vacuna de Pfizer just després de rebre-la

Naturgy: no tots els fons són iguals

Però també es va portar el debat a un públic més ampli. Fa unes setmanes vaig participar en una conferència organitzada pel Club de Roma en què, precisament, parlàvem amb el filòsof Francesc Torralba, moderats per Jaume Lanaspa, de com hem de fer front, conjuntament com a societat, als reptes que s’acosten. La sala l’omplia públic de tot tipus, que en la tanda de preguntes va demostrar un nivell d’implicació molt elevat, però era notòria l’absència de joves. La conferència i la classe magistral han funcionat durant mil·lennis com una de les maneres més eficaces de transmetre coneixement, però la tecnologia ha fet que les noves generacions, acostumades a consumir formats breus i ràpids, les defugin. No és estrany, doncs, que en els debats no participin els qui precisament hauran de buscar solucions als problemes globals que s’acosten.

Això no significa que el futur del planeta sigui en mans d’una joventut apàtica. S’ha demostrat que, quan s’utilitzen els canals i líders adequats per transmetre el missatge, poden reaccionar de manera coordinada i efectiva, com vam veure fa uns anys en les protestes contra l’emergència climàtica. Tenim el mateix problema que han tingut totes les generacions, però potser més agut: hem de trobar maneres de parlar als joves en el seu llenguatge. I, a més, hem d’esperar que els que han adquirit prou estatus per poder influir en les seves reaccions acudeixin a les fonts d’informació adequades per poder prendre decisions basades en dades sòlides. I aquí tornem al principi: si no creem espais de reflexió postcrisi, com el que proposa l’ajuntament, i convidem experts i pensadors de tots els àmbits perquè analitzin i generin respostes, mai deixarem de cometre els mateixos errors.