Gàrgoles | Article de Josep Maria Fonalleras Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

L’olor de la mort

Ens hem acostumat als gestos simbòlics, als bombardejos reals, al drama quotidià, sense parar-hi gaire atenció a la fi, com si Ucraïna fos una ignota muntanya lunar i no pas l’escenari tan proper de la tragèdia

1
Es llegeix en minuts
L’olor de la mort

No es pot pas dir que fos una sorpresa. Les cròniques anunciaven mort i devastació, però no en sabíem l’hora exacta, el moment precís de les alarmes, el concret instant de la lluminària sinistra de les bombes i els míssils. L’avís de la imminència de l’atac no va evitar que aquella nit de febrer, abans de la primera detonació, la gent sortís al carrer i fins i tot tingués alguna cosa a celebrar (ho vam saber després), no pas despreocupada de la probable guerra que era a tocar, sinó immersa en la necessitat de pensar que no existiria. Ningú no va anar a dormir imaginant una matinada de focs i esclats, de sotracs, de sorolls espaordidors, perquè els rumors no són sinó informacions (o desinformacions) vagues fins que es concreten en una data, en aquell 24 de febrer de fa un any o en aquell altre dia, l’1 de setembre de 1939, mentre W.H. Auden, en un bar de mala reputació del carrer 52 de Nova York, escriu: «‘The unmentionable odour of death / offends the September night’», els versos que parlen d’una nit encara estiuenca i de l’olor ofensiva de la mort que no es pot dir i que havia d’acabar com un núvol tèrbol d’ignomínia en tot el planeta.

Ens van horroritzar, aquelles primeres hores, i després hem viscut tot un any d’autobusos i trens carregats d’exili i de plors, escenes de cadàvers soterrats en el fang, artefactes bèl·lics moderns i trinxeres fetes amb sacs, destruccions i amenaces, episodis sagnants i una crueltat extrema. I hem patit, i patim, perquè la guerra ens pot visitar encara de més a prop, amb una dalla que anuncia, en els auguris més pessimistes, una sega universal. Mentrestant, un any després, hem après noms que desconeixíem (Butxa, Mariúpol) i ens hem acostumat als gestos simbòlics, als bombardejos reals, al drama quotidià, sense parar-hi gaire atenció a la fi, com si Ucraïna fos una ignota muntanya lunar i no pas l’escenari tan proper de la tragèdia. I penso, un any després, en el que també deia Auden: «Cap paraula escrita per l’home pot aturar la guerra».

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web