El fantasma de Gil-Robles

¿Té sentit avui una crònica política sobre Gil-Robles pare? Crec que sí perquè –com veurem– alguns vicis de la Segona República estan ressuscitant a l’Espanya actual. Gil-Robles va ser diputat a les Constituents de 1931 i va fundar el partit Acció Popular (lligat a l’ANPC, Associació Nacional de Propagandistes Catòlics). Des d’allà va crear la CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes), una espècie de democràcia cristiana molt conservadora que, després de les eleccions de 1933 i la derrota de l’esquerra, va tenir el primer grup parlamentari (115 diputats sobre 431 i el 24,3% dels vots). Però Gil-Robles no va poder governar. Es va iniciar llavors l’anomenat «bienni negre» i després de la victòria del Front Popular el 1936 va recolzar el cop militar. Però contràriament a altres «propagandistes», no va col·laborar amb la dictadura i el 1962 va ser un dels animadors, juntament amb Rodolfo Llopis del PSOE, de l’anomenat Congrés de Munic que va exigir que Espanya no entrés a la Comunitat Europea mentre no hi hagués eleccions lliures. 

Franco i el seu ministre Fraga es van regirar contra el «contuberni» i quan Gil-Robles va tornar Madrid no se’l va deixar sortir de l’aeroport i va haver d’elegir entre el desterrament a Fuerteventura o l’exili. Després va ser, amb Ruiz-Gimenez, el principal impulsor de la llista democristiana a les eleccions del 77. No van obtenir cap escó perquè l’UCD de Suárez va recollir el vot de centre.

¿Per què va fracassar el Gil-Robles de la República? Primer perquè no va acceptar el règim republicà –es declarava accidentalista»– i els republicans, que van fer una Constitució per a republicans, van negar el pa i la sal a un partit «desafecte». Fins al punt que Niceto Alcalá-Zamora, el president de la República, no li va voler encarregar formar Govern malgrat ser el primer partit de la Cambra. I quan el partit radical de Lerroux (republicà de centre) va integrar tres ministres de la CEDA, gran part de l’esquerra es va sublevar contra el Govern legal. Gil-Robles no va acceptar la República i els republicans el van boicotejar per no ser constitucionalista. Va ser ministre de Defensa el 1935, però el seu objectiu era canviar la Constitució. Simplificant molt: gran part de la dreta no va admetre la República i els republicans van vetar la dreta. I per les exclusions mútues la República es va estavellar.

La Constitució del 78 va ser el contrari. No hi va haver exclusions al ser consensuada entre la dreta, el PSOE, el PCE, CiU... Tots tenien dret a governar si guanyaven a les urnes. I Espanya ha fet un gran salt endavant amb governs de la UCD, del PSOE i del PP. Però des de fa anys el discurs exclusivista creix. Ara el PP afirma que Sánchez no és constitucionalista perquè el PSOE governa amb partits desafectes a la Constitució (Podem) i pacta amb ERC, el PNB i Bildu. La dreta aplica a partits molt rellevants a Catalunya i a Euskadi el mateix tracte que les esquerres republicanes van donar a Gil-Robles malgrat haver guanyat les eleccions del 33. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

I gran part de l’esquerra (en especial Podem, però no només ells) creu no només immoral sinó inadmissible qualsevol pacte amb la dreta (per exemple, per revisar la llei del ‘només sí és sí’). La dreta exclou. L’esquerra, també. No tots tenen dret a governar. I quan es perd a les urnes no és la democràcia, sinó la catàstrofe. 

Tornen els vicis de la Segona República, però per sort la realitat és diferent. Espanya és avui un país de classes mitjanes inserit a Europa i no hi ha ni joventuts uniformades ni partits o sindicats armats com en el 36. I ETA va ser derrotada. Però per desgràcia Isabel Díaz Ayuso proclama «comunisme o llibertat» i diu que Bildu és ETA. I Irene Montero parla com si la dreta fos feixista. ¡Compte!