Trump: la marxa enrere

Però, en l’últim moment, es va anunciar una treva de 15 dies, aconseguida pel Pakistan, que implicava el cessament d’hostilitats i la reobertura de l’estret d’Ormuz. I el dimecres d’alegria el preu del petroli va caure (tot i que va seguir per sobre del d’abans de la guerra) i les borses de tot el món van reaccionar a l’alça. L’Ibex 35 espanyol va aconseguir la millor jornada en molt de temps.

Però la treva era improvisada, fràgil i subjecta a interpretacions molt contràries. Per a Trump, era un triomf d’Amèrica i per a l’Iran l’acceptació americana d’un fracàs. I Netanyahu, que va dir que la treva no afectava el Líban, va incrementar els seus salvatges bombardejos sobre el desgraciat país. I l’estret d’Ormuz es va tornar a tancar. Per això, dijous el petroli va tornar a pujar un xic i les borses europees van baixar. No Wall Street, perquè abans del seu tancament es va saber que –per pressió de Trump– Israel havia demanat negociar amb el Líban. I divendres va quedar clar que la treva mereixia el premi Nobel de la fragilitat: Ormuz no s’obria, Trump tornava a amenaçar, i Israel continuava bombardejant, tot i que amb menys intensitat.

¿Què ha passat? Trump, com amb les tarifes aranzelàries, Groenlàndia, i el pacte tàcit d’Alaska amb Putin sobre la partició d’Ucraïna, ha fet marxa enrere al comprovar els riscos de les seves amenaces. L’Iran no és Veneçuela i, tot i que han escapçat la cúpula iraniana, no hi han trobat cap Delcy.

S’havia de negociar perquè els mercats es podien enfonsar, el tancament d’Ormuz feia apujar els preus del petroli i amenaçava amb un augment de la inflació, que podia portar a la recessió. La inflació americana al març es va enfilar al 3,3%, cosa que feia impossible abaixar els tipus d’interès. I divendres l’associació d’aeroports va avisar no solament que el preu del combustible dels avions s’havia enfilat (de 750 dòlars a 1.375 la tona), sinó que si Ormuz no s’obria aviat s’hauria de racionar el combustible i disminuir el trànsit aeri. I el preu havia sobrepassat els quatre dòlars per galó a les benzineres americanes. La popularitat del president baixava i els republicans podien perdre les eleccions del novembre.

S’havia de negociar amb l’Iran per obrir l’estret d’Ormuz, calia disciplinar Netanyahu i calia proclamar que s’havia guanyat. ¿Un impossible? Trump no té cap altra sortida. I els iranians hauran de seguir-lo –la guerra tampoc els convé–, però podent argumentar que són ells els triomfadors. ¿Un altre impossible?

El més important: la treva és el reconeixement que Trump ha de rectificar i intentar una sortida honrosa. Però les negociacions de dissabte a Islamabad, la capital del Pakistan, divendres encara eren a l’aire perquè l’Iran amenaçava de no acudir-hi si Israel continuava bombardejant el Líban. Trump busca un pedaç perquè sap que la seva barbaritat ha creat una gran alarma econòmica (l’FMI avisa que les conseqüències seran greus, tot i que s’aturi ara la guerra) i li pot fer perdre les eleccions a la Cambra de Representants del novembre.

La gran prova és que el negociador en cap dels americans serà el vicepresident Vance –des del primer dia, molt escèptic sobre la guerra–, per sobre del seu amic i negociador universal, el constructor Steve Witkoff, i del seu gendre, Jared Kushner, tots dos massa pròxims a Netanyahu.

Notícies relacionades

Un pis amb gat

Acadèmies de violadors

El mal ja està fet. ¿Sabrà i podrà fer marxa enrere? A tots ens convé. Però la pèrdua de soft power, el gran poder tou americà a causa del prestigi de les seves institucions, ha patit un terrible cop. Alguns columnistes diuen –sense raó– que equivalent al de la Gran Bretanya i França el 1956, quan el president Eisenhower, un republicà liberal, els va obligar a fer marxa enrere a la presa del canal de Suez.

No és pas el mateix. L’Eisenhower d’avui són els mercats i Amèrica continua sent la primera potència econòmica i militar. Però...