La novel·la i la democràcia

2

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

13 de de febrer del 2023. 22:34

0 Comentaris

REUTERS/Sarah Meyssonnier

Fa uns dies parlava de la recuperació del Jordi Pujol polític i activista, de l’home enderiat amb uns ideals, en front de l’home que va sortir esquitxat a causa de la famosa “deixa”, de l’home pecador, tacat per la corrupció. Els llibres d’història ves a saber què en diran, però mentre hi sigui a temps, l’obsessió de Pujol és arribar a aquest judici amb el plat de la balança de les grans gestes més pesant que no pas el plat de les misèries humanes. Una cosa similar va ocórrer la setmana passada amb el rei emèrit d’Espanya. La condició de doble invitat a París (de la mà de Mario Vargas Llosa i d’Emmanuel Macron), la recepció en l’acte d’entrada del novel•lista a l’Acadèmia Francesa i el posterior sopar privat a l’Elisi, van ser una entronització de la figura de l’exmonarca en un entorn civilitzat, lluny de l’exili ominós (i més aviat plaent) a Abu Dhabi. Una cosa és que t’aculli el xeic d’una dictadura i una altra que et convidi el president de la República Francesa. El mateix Vargas Llosa destacava el paper del rei en la Transició espanyola (allò que dèiem de la balança de les gestes) i Javier Cercas, que també era un dels convidats i que va dir fa temps que no entenia com Juan Carlos podia haver perdut el cap de la manera que el va perdre, reivindicava “el concepte molt elevat del rei” que tenia Macron i la consideració que rebia a França i (sic) “a l’estranger”.

Visita a París

Vargas Llosa lamenta el poc reconeixement a Espanya a Joan Carles I

En la cerimònia pomposa i de gran aparat (i una mica démodé), Vargas Llosa va parlar de la novel•la. El peruà, que ha escrit un dels elogis més vibrants i assenyats del gènere, a partir de l’anàlisi de 'Tirant lo Blanc', va dedicar-se a dir bajanades monumentals. Com ara aquesta: «la novel·la salvarà la democràcia o se sepultarà amb ella i desapareixerà». Això, simplement, no és cert. L’ambient en què es movia, posem per cas, Joanot Martorell, al segle XV, no té parangó amb el concepte contemporani de democràcia. I bé que va escriure. O Cervantes, o Dostoievski a la Rússia tsarista. Cap novel•la no ha salvat mai cap democràcia. I no és segur, tampoc, que la novel•la hagi de dependre del règim polític o que hagi de morir, una cançoneta que fa decennis que dura. La democràcia més aviat es pot salvar amb institucions que defensin els drets humans i amb polítics que no siguin corruptes. Però aquesta, és clar, és una altra història que Vargas Llosa va oblidar d’esmentar en el seu més aviat banal i ensucrat discurs.