Els abusos amagats als avis

Arran de la pandèmia i de l’alta mortalitat a les residències d’avis, van emergir situacions dramàtiques que s’afegien als tràgics episodis viscuts en els moments més crítics, en especial entre el març i el juny del 2020, quan es van arribar a produir prop de 10.000 defuncions entre la gent gran. Més enllà de les responsabilitats polítiques i de gestió, vam conèixer també casos flagrants de desemparament i deixadesa, una pràctica que, amb l’arribada de la normalitat postpandèmica, no s’ha solucionat perquè hi continuen havent problemes estructurals, com l’excés d’interns en relació amb els cuidadors, la baixa remuneració del personal i el deteriorament físic general de la població, un agreujant que exigeix més atenció sanitària.  

Però no tot passa entre les parets d’algunes residències. Hi ha avis que pateixen un altre tipus de violència, física i psicològica, als seus domicilis, persones que, en general, són autònomes en la vida quotidiana, no tenen dependència i conviuen en un entorn familiar o amb cuidadors. Es tracta, en la gran majoria, de dones (per sobre del 80%), que són agredides, en la meitat de casos, pels fills (la denominada violència filioparental), en molts casos amb patologies mentals i addiccions. Segons l’Organització Mundial de la Salut, aquest maltractament es dona entre el 15% de la població més gran de 65 anys, tot i que segons les dades dels Mossos d’Esquadra el 90% dels casos no es denuncien. 

La casuística és variada en relació amb les causes que provoquen el maltractament. D’ordre psicològic, amb la intenció d’apoderar-se dels seus estalvis a partir d’enganys o xantatges econòmics, com a mitjà de vida a partir de les pensions que els avis reben o directament relacionades amb agressions físiques producte del masclisme. I es dona el cas que, en funció de l’edat de les víctimes, sotmeses al llarg de la seva vida o habituades a un entorn patriarcal, la comunicació i el seguiment dels delictes és complicada i s’agreuja amb una sensació d’inseguretat davant la hipotètica soledat en la qual podrien viure, per sobre d’unes agressions quotidianes que queden en silenci. 

Tot i que en alguns països s’hi poden trobar entitats privades que vetllen per superar aquesta situació, a Catalunya és pionera en l’àmbit europeu una iniciativa pública del Consell Comarcal de l’Anoia, amb una unitat que lluita contra el maltractament als avis. L’Equip d’Atenció a la Vellesa de l’Anoia (EAVA) actua des del 2015 i concentra els esforços en l’atenció i l’acompanyament de persones grans vulnerables, amb el finançament, al principi, de la Diputació de Barcelona, i, a partir del 2019 amb l’únic suport del Consell Comarcal, sense intervenció de la Generalitat. El secret del seu funcionament és una regla que s’haurien d’aplicar totes les administracions: estar alerta. A partir de sospites o indicis detectats pels serveis socials o la policia, en col·laboració diària amb personal sanitari dels CAPs o dels centres de dia i residències, i també en contacte amb notaries o entitats bancàries, l’EAVA ha atès des de la seva fundació 236 avis, quatre vegades més que en el conjunt de Catalunya. El secret és estar alerta i crear una xarxa que interactuï amb un ambient favorable i segur, al qual les víctimes puguin recórrer (més enllà de la pròpia percepció d’autoculpabilitat o vergonya) per fer valer els seus drets.  

Es tracta d’aplicar més recursos i d’estendre aquest exemple a la resta del país, amb més mitjans i personal, i sota la idea de la mediació, en consideració a la mateixa naturalesa íntima del problema, sense perdre de vista l’acció judicial que, en el seu cas, ha d’evitar la continuïtat en l’abús.