Article d’Albert Soler Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Laura Borràs és una pobra cap de turc
Deixar pràcticament sola la pobra Laura Borràs enfrontant-se a la justícia, és de desagraïts. Els últims dies hi ha hagut un degoteig de llacistes desmarcant-se de l’acusada de fraccionar contractes, amb el pelegrí argument que no se la jutja per res vinculat al procés, que els tripijocs que hagi pogut fer no tenen a veure amb la republiqueta. ¿Com que no? ¿Hi ha res més llacista que regalar contractes i diners als amics? ¿No ha quedat demostrat que la republiqueta seria una manera de repartir-se els diners els de sempre i com sempre, però amb més garantia d’impunitat? La colossa de JuntsxCangrí -o com es diguin avui- no ha fet res més que seguir fil per randa les directrius d’un moviment nascut per trincar. No veig jo que hi hagi diferència entre fraccionar contractes per concedir-los a dit a un amic, i crear una ambaixada per col·locar-hi a dit un altre amic. Per no parlar dels centenars de llacistes que han aconseguit feines que mai haurien somiat. Almenys al bon jan de l’Isaías el contracte l’obligava a treballar, ni que fos per justificar els diners rebuts, mentre que els col·locats en ambaixades, ni això. Segurament si ha accedit a col·laborar amb la fiscalia acusant la seva benefactora, és perquè ha sabut que ell havia de pencar -o almenys fer-ho veure, que també requereix esforç-, mentre que d’altres s’embutxacaven la pasta només de figurar. Normal que s’enfadi, després d’aquest ultratge, és que sembla que hi hagi llacistes de primera i de segona.
Si el llacisme fos un moviment solidari i, sobretot, conseqüent amb si mateix, convocaria cada dia davant els jutjats una manifestació comparable a les de l’11-S, quan les diferents faccions fingien germanor, és a dir, quan encara no havien començat les punyalades pels diners a repartir. No hi faltarien zepelins amb forma de l’encausada a mida natural solcant el cel, com en un concert de Pink Floyd, ni pancartes amb la llegenda ‘Tots som Laura’, ja que les més sinceres ‘Tots volíem ser Laura però no tots en vam tenir l’oportunitat’ no caben en un llençol, tret que sigui del llit de la mateixa rea.
Entretots
Sempre s’ha de triar un cap de turc per entretenir als jutges, i aquesta dona que ja des del seu estrany somriure perenne denota poques llums, era la candidata ideal. Fins aquí, res a objectar, si s’ha de deixar anar llast no hi ha cap dubte que amb Laura Borràs es deixa anar a l’engròs. Però abandonar-la a la seva sort com l’àvia al geriàtric, quan ella ha estat fidel al que s’espera del llacisme, és tenir poc cor. Difícilment hi haurà en tot el llacisme ningú que tingui tan interioritzats els manaments d’aquesta religió, que -com tots- es resumeixen en un: «Estimaràs els diners sobre totes les coses i enriquiràs el proïsme com a tu mateix», entenent per descomptat que no hi ha cap més proïsme que els amics i familiars.
I això que anar amb autobús a fer-li copets a l’esquena mentre entra al jutjat costa només entre 10 i 20 euros -no sé si amb entrepà de mortadel·la-, valia la pena comprar un bitllet només per anar a passejar al zoo, on també hi ha animals. Podrien jutjar-la cada dia i li solucionarien la papereta a tanta gent que es desplaça diàriament a Barcelona per estudiar o treballar, més els que no fan ni una cosa ni l’altra en l’Administració del governet i cobren a final de mes.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
