Article d’Álex Sàlmon Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La política útil d’Illa
El gran canvi de l’acord de pressupostos: entendre que cal empassar-se uns quants gripaus per negociar i acabar amb decisions concretes, intentant no portar-se la contrària i amb els riscos de barrejar-se entre postures que poden ser contradictòries
Unes de les qüestions que s’han posat en valor després de l’acord de pressupostos entre ERC i el PSC és la ruptura dels bàndols quotidians, habituals, reincidents dels últims anys a Catalunya. El tema és de profunditat, però es tracta, en realitat, d’una derivada d’allò fonamental i interessant per al ciutadà: la utilitat.
Ho va esmentar el mateix Salvador Illa i ho va reiterar el president Pere Aragonès en les seves diferents compareixences: «Es tracta de fer política útil». El detall és fonamental, sobretot en un moment en què la política es dedica més a allò emocionalment declaratiu que a les decisions fefaents com ara avenços positius per a la societat.
La política espanyola passa per un moment d’agitació contínua i inservible. Una part de Catalunya també es va acostumar a pensar que cridar al carrer i regirar-se servia per a alguna cosa més que només queixar-se. Aquest és el gran canvi de l’acord de pressupostos: entendre que cal empassar-se uns quants gripaus per negociar i acabar amb decisions concretes, intentant no portar-se la contrària i amb els riscos de mesclar-se entre postures que poden ser contradictòries.
En aquest cas, l’acció política condueix a colpejar bé ERC sobre la B-40 com si es tractés d’un fetge debilitat en un combat de boxa. El punt feble. No obstant, l’argumentari per suavitzar els envits és llarg i té solució. Ja es va notar en la primera entrevista que va concedir el president. «Parlem sol d’un tram, no de tota la via».
La política útil és servible. Acaba pivotant sobre tots els ciutadans. I així, el treball parlamentari arriba a les persones i no se sustenta, entre les il·lusions i les emocions del que hauria pogut ser i mai serà. Aquesta és la capsa oberta en un acte de responsabilitat d’Illa i Aragonès, entès així per tots dos, i davant el qual fins i tot el mateix Núñez Feijóo no ha pogut declarar res en contra. Al contrari, va dir que se n’alegrava. Hauria sigut tirar-se pedres contra la seva pròpia teulada. En la política es tracta de construir, tot i que la moda sigui dels que demoleixen de manera sistemàtica.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
