Article de Pilar Rahola Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

El ‘sorpasso’

El PSC ha seguit una estratègia d’abraçada d’os que ha ofegat Esquerra. És cert que els republicans mantenen la presidència, però també ho és que els socialistes s’alcen com a imprescindibles

3
Es llegeix en minuts
El ‘sorpasso’

FERRAN NADEU

Les enquestes són enquestes i, com diu el tòpic, l’única important és la que se celebra la nit electoral. En aquest sentit, és impossible saber si les dades de la darrera enquesta, la d’Electomanía de diumenge, és una tendència creixent o una circumstància puntual, però en aquest moment, el missatge és clar: ERC pagaria electoralment el seu acord de pressupostos, a diferència del PSC, que se’n veuria beneficiat. Els republicans perdrien al Congrés tres escons, però la destrossa es produiria a les municipals: pèrdua de 63 municipis, 7 cap al PSC i 56 cap a Junts.

Atès que la política és voluble i falten mesos per a una nova confrontació, aquestes dades són el que són: pura especulació. Però sí que denoten que ERC ha estat incapaç de donar motius sòlids per explicar el seu acord pressupostari. És a dir, ha perdut el domini del relat o, com assegurava amb eufòria l’ex Ciutadans i ara PSC Rubén Viñuales, «els mitjans de comunicació ens han comprat absolutament el relat». Malgrat l’arrogància, l’afirmació és certa: el PSC ha seguit una estratègia d’abraçada d’os que ha ofegat Esquerra. És el partit que ha dominat les negociacions, ha imposat els seus criteris i el que ha mostrat l’extrema feblesa dels negociadors republicans. Sens dubte, el PSC és el guanyador de l’acord, i ERC n’és la perdedora. És cert que manté la presidència i s’atorga uns mesos d’oxigen, però també ho és que el PSC s’alça com el partit imprescindible i sabrà practicar la dutxa escocesa amb ERC, amb notable eficàcia.

Quins són els errors que ha comès Esquerra, més enllà de l’error central: intentar mantenir el poder amb la precarietat de 33 diputats, després de tallar vincles amb els seus aliats d’investidura. El primer, l’arrogància. ERC ha tractat els aliats de Junts amb un menyspreu persistent que va tenir un punt àlgid amb el cessament del vicepresident Puigneró, però que no ha deixat de practicar posteriorment. De fet, ha cregut que Junts estava en caiguda lliure, no ha comptat amb l’impuls de l’exili, que nodreix d’esperança l’independentisme, i ha cregut, amb notable ingenuïtat, que era l’interlocutor dels poders fàctics. Poders que l’han usat per erosionar Junts, però que ara l’abandonaran ràpidament, concentrats en la recuperació socialista de la Generalitat.

Notícies relacionades

Un altre motiu ha estat la manca d’habilitat estratègica. Tots els missatges que ERC ha enviat cap al votant independentista han anat en aquesta direcció de menystenir Junts, ignorar la CUP i teixir lligams amb l’equació tripartida, mentre abandonava completament les reivindicacions nacionals. L’eix d’esquerres per damunt de l’eix nacional, la temptació eterna dels republicans, que en alguns casos fa de Macià, però la majoria fa de Companys. Aquesta estratègia podria donar-li rèdits en els temps eufòrics d’«eixamplar la base», però ara només pot ser una fuga de vots: cap capacitat d’erosionar el PSC, oxigen a uns Comuns en decadència i pèrdua evident de vots independentistes, que difícilment compraran aquest gir copernicà. És cert que mantenir el Govern li pot generar nous impulsos, no endebades el poder sempre crea simpaties, però també cal comptar amb l’enorme desgast d’un partit que no aconsegueix aprovar gairebé cap de les resolucions que planteja: desenes de derrotes parlamentàries des que governa en solitari. I, no cal dir, els partits que li han votat els pressupostos mantindran l’oposició fèrria, per pura lògica electoral.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Finalment, la incapacitat d’aconseguir cap resultat de nivell que justifiqui la seva total entrega al Govern del PSOE, la gasiveria del qual a l’hora de donar algun èxit a l’aliat republicà és implacable. ERC manté el Govern, però ho fa en les pitjors condicions perquè ha comès l’error més gran de tots: trencar abruptament amb els aliats nacionals, i creure que els aliats ideològics es mantindrien al seu costat, quan el que volen és ofegar-lo. En la mateixa direcció, ha cregut que mantindria els vots independentistes i guanyaria els progressistes, però pot patir el resultat invers: perdre els vots que ja tenia, i no aconseguir els nous que pretén. És el que té canviar de missatge, d’estratègia i d’aliats de manera abrupta: que, en confondre tothom, no convenci ningú.