L’article d’Enrique Ballester: D’entrada, no

La resposta que necessitava la vaig trobar en una sèrie. Així ha evolucionat la humanitat: abans consultaven l’oracle i ara encenem la tele. Vaig començar a veure Ted Lasso, per fi, després de moltes recomanacions. És divertida: tracta sobre un peculiar entrenador de futbol americà que fitxa per un equip anglès de futbol del nostre, sense saber gairebé res del nou esport. Durant el viatge, mentre a l’avió el seu assistent dubta, Lasso li diu: «Escolta, acceptar un repte és com muntar a cavall, ¿oi? Si estàs còmode al muntar-lo, és que el muntes malament».

Si fos per mi, no m’acostaria a cap cavall. La meva ambició cap en un glaçó. Em miro cada canvi com un meteorit que s’aproxima per destrossar-me. Ho entenc més clarament amb el futbol. Qualsevol canvi de reglament em produeix la mateixa resposta reflexa: gràcies, però no el vull. D’entrada, no. Estic bé com estic. Per si de cas, no ho vull. Si fos per mi, i respecte al futbol que vaig conèixer de petit, no existiria la cessió al porter, continuaria comptant en qualsevol eliminatòria el gol a domicili en cas d’empat i la Recopa encara seria un trofeu.

Aquest raonament comú és tan pueril com absurd, perquè el futbol que vam conèixer, sigui quina sigui la nostra edat, ja era diferent del que van conèixer els nostres pares i els nostres avis. La part difícil és saber quins canvis ens convenen. La part difícil és encertar a llarg termini. En el curt, tot té els seus avantatges i els seus inconvenients. Com treure la pilota jugada sense fer un cop de pilota. La part difícil és mesurar en la balança el risc i la recompensa.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Aquest dilluns, per exemple, també em canvien de taula a la feina. La que tinc fins ara m’agrada bastant: m’agrada la companyia i m’agrada tenir la paret a l’esquena i les portes de cara. Així, si ve algú a pegar-me, puc veure’l de lluny. Així tinc temps a fugir i sortir-ne il·lès. Així els caps no veuen la meva pantalla, això és bàsic. A la meva nova taula, en canvi, la meva pantalla serà visible per a la resta. A més seré al costat de la tele, així que quan s’acostin tots per veure la repetició d’un gol, veuran també com m’estic quedant calb perquè jo estaré assegut i ells apreciaran des de dalt la meva falta superior de cabells. És un assumpte seriós, però la meva nova taula també té els seus premis: el passadís queda a la meva dreta, per la qual cosa em veuran més guapo perquè els donaré el meu perfil bo.

Si fos futbolista i em proposessin canviar de club al límit del mercat, en l’últim moment, decidir seria un turment. Triar bé aquests moviments és tan important en una carrera com ser dolent, regular o bo. Triar bé en una edat crucial és sovint la diferència entre acabar al saló de la fama o a la lliga turca –sisplau, sense acudits sobre els cabells. Pensar-ho em serveix gairebé de consol. Una cosa positiva de no ser futbolista: no he de decidir això.