A contrallum | Article de Juan José Millás Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Feia anys que no em posava aquella jaqueta de pana amb colzeres, però me la vaig emprovar i em quedava bé i estava com nova, de manera que vaig decidir posar-me-la. Ja al metro, a l’introduir la mà en una de les seves butxaques, vaig ensopegar amb una cosa viscosa que no vaig identificar al tacte. Vaig retirar la mà instintivament tement que hagués niat allà, durant aquell temps, alguna classe de bèstia, potser una família de llimacs. Vagi a saber el que succeeix en el fons fosc dels armaris quan no es netegen amb la freqüència deguda. Vaig deixar passar dues estacions abans d’atrevir-me a investigar de nou. Els tous dels meus dits van tocar llavors un teixit mal·leable que, segons vaig comprovar, estava sec. Vaig estirar per fi l’objecte per veure què dimonis era i va resultar ser un mitjó vell, fet potser d’un tipus de fibra que a l’envellir havia adquirit la textura dels fils de la teranyina. Em vaig preguntar com havia arribat fins allà aquella peça viuda i on hauria perdut la seva companya.
Entretots
El mitjó havia sigut abandonat al seu dia en el fons de l’armari, potser dins d’una sabata vella, a tall de taüt. Durant un temps, es va mantenir allà, trist, trist, en la seva unicitat de color negre, potser trobant a faltar no ja la seva parella, sinó el seu peu. Potser els mitjons se senten buits quan no tenen un peu dins. Seria lògic. Durant aquelles setmanes d’inactivitat, la peça s’hauria anat biologitzant, és a dir, li hauria sortit un fetge, un cor, no sé, un conjunt de vísceres i segurament un grapat de neurones que l’havien fet prendre consciència de la condició d’abandonament en la qual havia caigut.
Notícies relacionadesPobre.
Llavors va decidir emigrar des de la sabata en desús a zones més habitables de l’armari. Va reptar, es va enfilar, es va arrossegar, fins a arribar a la jaqueta de pana, a la butxaca de la qual es va fer fort a l’espera de temps millors. Passats els anys, les seves vísceres es van anar descomponent fins a provocar el col·lapse total del mitjó, la seva mort. El que jo vaig trobar, doncs, era un cadàver. No obstant, l’endemà me’l vaig posar, per mera compassió, però es va esquinçar de seguida.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
