Sentència del TJUE: Grup objectivament identificable

La frase és de Gonzalo Boye i explica l’alegria que la sentència del TJUE ha provocat en l’àmbit independentista, especialment a l’exili i el seu equip jurídic: «Llarena havia de guanyar per 100, o perdia». És la primera conclusió clara a què es pot arribar: el jutge plantejava, arran de la denegació belga de l’euroordre de Lluís Puig, que un país de la UE no podia qüestionar l’euroordre d’un altre país, perquè funcionava el principi de confiança mútua. Aquesta és la batalla que ha perdut, perquè, per primera vegada, l’alt tribunal europeu ha certificat que es poden denegar les euroordres per motius de drets fonamentals, i ha creat un precedent amb els exiliats catalans. Això no vol dir que no hagi fet alguna esmena a la sentència belga, ni que no li hagi donat la raó en algun punt, per exemple, li permet fer més euroordres, sempre que siguin «proporcionades», però és una victòria pírrica perquè, amb les raons del TJUE, l’exili té encara més arguments per aconseguir denegar-les. Amb un afegit: les euroordres actuals entren en via morta. L’exili, doncs, i per tant tot l’independentisme, acaba d’aconseguir un important èxit que, sens dubte, tindrà influència en la sentència sobre la immunitat dels eurodiputats que ha d’emetre el TGUE, probablement aquest mes de març. Aquesta serà la sentència definitiva, i la que podria marcar el retorn dels líders exiliats.

Més enllà, però, d’aquest primer èxit sobre els arguments de Llarena, hi ha altres motius que justifiquen l’alegria independentista. El primer, doctrinal. El ponent de la sentència, Lars Bay Larsen, forma part dels juristes joves amb més prestigi (va ser qui va imposar la multa d’un milió d’euros diaris a Polònia) que creuen que el model de confiança per a acceptar automàticament les euroordres ha d’evolucionar en el sentit dels drets fonamentals de cada cas, i és aquesta evolució doctrinal la que ha guanyat en la sentència del TJUE. De fet, la sentència és un seriós correctiu a l’informe favorable a Espanya que va fer, en el seu moment, l’advocat general del TJUE, Richard de la Tour. El precedent català, doncs, acaba de crear jurisprudència i a partir d’ara la denegació per drets fonamentals queda assentada en el procés d’euroordres.

El segon motiu d’alegria és la incorporació dels informes del Grup de Detenció Arbitrària de l’ONU en la deliberació de cada cas. És cert que no és vinculant, però el TJUE recomana que es tinguin en compte, i no hem d’oblidar que aquest informe, en el cas català, va ser demolidor contra les accions de la justícia espanyola. Però hi ha un tercer motiu que és encara més important, perquè dona la raó a l’exili, que sempre ha sostingut que la seva no era una lluita de drets personals, sinó col·lectius: l’acceptació, per part del Tribunal, de la condició dels líders exiliats, com a membres d’un «grup objectivament identificable», és a dir, com a representants del poble català. I aquest fet, la pertinença al GOI, també és motiu de denegació de l’euroordre.

Notícies relacionades

¿Què pot passar amb Puigdemont? ¿Qui guanya i qui perd amb la sentència sobre l’euroordre?

Els tres escenaris sobre el futur de Carles Puigdemont segons les decisions que prengui la justícia europea

Per acabar de reblar el clau, la bufetada del TJUE, en el punt cent de la sentència, al Tribunal Suprem, que té un valor incalculable. Diu la sentència: «No pot considerar-se [...] un Tribunal Suprem nacional que resolgui en primera i darrera instància sobre un assumpte penal sense disposar d’una base legal expressa que li confereixi competència per enjudiciar tots els encausats». Ras i curt, el Suprem no podia encausar els líders del 'procés', com sempre havia dit l’independentisme. És a dir, amb aquesta sentència, en el cas que es produís la possibilitat, el Suprem no podria jutjar el president Puigdemont.

L’exili, doncs, torna a demostrar dues coses d’enorme vàlua per a l’independentisme: una, que Espanya va fer molt malament les coses i va vulnerar drets fonamentals; i l’altra, que hi havia marge per a guanyar l’Estat als tribunals europeus. És a dir, la lluita de l’exili tenia tot el sentit. Com així ha estat guanyant a Alemanya, Bèlgica, Escòcia, Itàlia i ara a Luxemburg. És possible que els mitjans espanyols ho venguin d’una altra manera, perquè Espanya mai no accepta una derrota, eternament instal·lada en el ‘sostenella y no enmendalla’. Però fer-se el mesell ja és cosa seva. L’única realitat és que ha tornat a perdre.