Sembla una tonteria | Article de Juan Tallón Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Massa perfecte
M’agrada aquesta successió impecable d’expectativa, joia, desgana, fragilitat, emoció, flaquesa, desengany, felicitat, empatx, avorriment, bellesa. La perfecció té difícil control
M’agrada quan alguns matins de dissabte o diumenge, d’hora, portem la nostra filla a una carrera d’atletisme, i en realitat a mi em ve més de gust quedar-me al llit. M’agrada posar-li música al cotxe, pel camí, i donar-li mig plàtan, perquè al pelar-lo m’entra la gana i l’altra meitat me l’he de menjar jo. M’agrada quan li col·loco el dorsal amb imperdibles i li lligo bé les vambes, i li pregunto si té fred i diu que sí, i em fa pena perquè ens hem oblidat els guants. M’agrada veure-la escalfar amb la resta de companys del club, i pensar que aquesta vegada recordarà arrencar la carrera tranquil·la, guardant forces per a l’última part. M’agrada quan escolto el tret de sortida, i fa just el contrari, i surt al màxim des del principi.
M’agrada quan passa per davant de mi, i escolta els meus crits animant-la, mentre gravo el seu pas al telèfon amb una mà, i li faig gestos amb l’altra perquè disminueixi el ritme, i torna i em saluda. M’agrada com una mica més endavant s’endinsa als bassals i el fang, i caboteja de cansament, i cau i s’aixeca. Tot m’agrada. En especial m’agrada quan va penúltima, i mira cap enrere, i adverteix que el nen més baixet i jove de la carrera s’acosta, i l’avança, però ella no s’immuta. M’agrada quan enfila la recta final en ultima posició, i torna a mirar-me i, malgrat l’extenuació, somriu i intenta saludar de nou, però no té un gram de força.
Entretots
M’agrada moltíssim quan travessa la meta, amb els peus entollats, plorant de fred, i molt contenta. M’agrada quan li dic que m’he oblidat també de portar-li roba seca, i camí a casa posem la calefacció al màxim i ens maregem. M’encanta quan al migdia, com a recompensa, dinem a l’italogallec que tant li agrada, i demana els ‘finger de cocco pollastre’ amb «salsa gallega star» i patates fregides, i a l’acabar estem tan empatxats que ens sentim pesadíssims i al tornar a casa ens tirem al sofà a veure una d’aquestes pel·lis infantils que odio.
No m’agradaria que el dia fos millor. D’altra banda, és gairebé impossible. M’agrada aquesta successió impecable d’expectativa, joia, desgana, fragilitat, emoció, flaquesa, desengany, felicitat, empatx, avorriment, bellesa. La perfecció té difícil control. Recordo quan Hitchcock va voler rodar el misteri prefecte, fascinat per les fàbriques de Ford. Va treballar en una escena dialogada entre Cary Grant i un contramestre davant una cadena de muntatge. Darrere d’ells, l’automòbil començaria a ajustar-se peça a peça, des de zero. Al final del diàleg, Grant i l’empleat es tornarien a contemplar el cotxe totalment muntat a partir d’un simple cargol, i comentarien: «¡És formidable, eh!». I en aquell instant, obririen la porta de l’automòbil i en cauria un cadàver. Era una idea meravellosa. Però se suscitava un problema. ¿D’on havia sortit el cadàver? Del cotxe no, perquè al principi de l’escena no era més que un cargol. El cadàver havia sortit del no-res. La idea era tan bonica que Hitchcock no va aconseguir integrar-la a la història.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
