A veure si m’explico

Els jutges imparteixen legalitat –va afegir–.

I no poden fer res més, pobres, en un món en què la justícia s’identifica amb la legalitat. En altres paraules: si no creus en el sistema tampoc pots ser jutge, de la mateixa manera que no hauries de ser cura si no creus en Déu. El curiós és que si féssim una enquesta amb l’única pregunta de «¿considera vostè que el món és just?», la majoria de la gent respondria que no, perquè és evident que està tot potes enlaire. No hi ha justícia al món; en fi, hi ha legalitat, que no és el mateix. Diguem que la legalitat és un succedani de la justícia com la margarina és un succedani de la mantega. I el cert és que, mal que bé, funciona. Els semàfors s’apaguen i s’encenen, els autobusos arriben a l’hora i el camió de les escombraries passa cada dia pel meu carrer.

Si preguntes a un jove estudiant per què vol ser jutge, et dirà que per impartir justícia. Estaria bé que el primer dia de classe el professor encarregat de preparar-lo per a l’oposició li digués solemnement:

«Recorda que no estudies per impartir justícia, sinó per impartir legalitat».

Potser, després d’escoltar aquestes paraules, preferís doctorar-se en Escriptura Creativa.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Això és la legalitat, en última instància: Justícia Creativa.

No interpretin aquestes paraules com una crítica al nostre sistema legal ni a cap altre (cada país amb el seu). No soc un anarquista ni res semblant. Parlo des de la mentalitat d’una persona d’ordre a qui no li agrada l’ordre en el qual li ha tocat viure, però l’acata. I l’acata fins al punt d’acceptar que els jutges, en comptes d’impartir justícia, imparteixin legalitat. Ja que hem sigut incapaços de crear una legalitat com Déu mana, atinguem-nos a la legalitat deficient de la qual disposem, tot i que això impliqui, entre altres coses, acceptar que els qui més tenen disposin de la Comptabilitat Creativa per no contribuir a Hisenda en la mateixa mesura que els que menys tenen.