El cotxe dins de l’urna

Les dues mesures han topat una vegada més amb resistències domèstiques i molt previsibles. La nova superilla irrita presumptes defensors del pla Cerdà, que en realitat el que no suporten és que es dificulti l’ús del cotxe, i s’arriba a argumentar que provocarà que apugi encara més el preu dels pisos: ¿llavors, millor la pol·lució, el soroll i els carrers ben lletjos per abaratir els lloguers? Els detractors dels radars, els mateixos que els de les superilles, es veu que no suporten que es limiti la seva velocitat i prefereixen el carrer d’Aragó amb els semàfors ben coordinats per convertir-lo en una rèplica de l’AP-7 per al seu ús particular. I és que, com més avança la conversió en zona de vianants de Barcelona, més creix el club de nostàlgics que enyoren els temps daurats en què tot es podia fer amb cotxe, un concepte de vida que ja no existeix a cap gran ciutat del món. Res ho exemplifica millor que el que va expressar recentment Carles Rexach, al programa ‘Bàsics’ de BTV: «Barcelona era la ciutat on millor se circulava d’Europa; abans la podies travessar en un moment». Efectivament, per als enamorats de l’asfalt qualsevol temps passat va ser millor, i certament representen un nombrós col·lectiu que, en lloc de focalitzar sobre les morts, els accidents i la contaminació que causen els cotxes, prefereixen escandalitzar-se amb l’incivisme d’algunes bicis o d’alguns patinets. En realitat, el debat és fabulós i té a veure amb l’ordenació de l’espai públic: cada centímetre que es guanya per al vianant, com demostra el nou Consell de Cent, és de fet una profunda revolució que molts es resisteixen a acceptar. Tant és així que la nova mobilitat, amb el procés en hores baixes, es pot convertir en el gran argument de les futures eleccions municipals a Barcelona, a les quals, per cert, no podran votar els que viuen a Alella, Sant Cugat o Sant Just, per molt indignats que estiguin. Ve una fenomenal batalla cultural entre els usuaris de bicis, vianants apoderats i habitants de les noves superilles contra els nostàlgics del cotxe, que legítimament es resisteixen que s’acabi el seu vell món. Atenció, perquè el que algú ens pot fer passar per un mer debat folklòric és en realitat el xoc definitiu entre els que volen fer realitat un món sostenible i adaptat a les exigències climàtiques i els que prioritzen l’economia i el seu individualisme ferotge per sobre de qualsevol altra consideració. A les pròximes municipals a Barcelona, el cotxe entrarà dins de l’urna.