Mascles extraviats

Notícies relacionades

Revisió de la masculinitat tòxica: «El patriarcat també castra els homes»

Desmuntant el mascle alfa

Els diàlegs són enginyosos, el treball actoral (d’ells i d’elles), molt eficient i les rialles flueixen de manera natural, tot i que la trama estigui plena de càrregues de profunditat. Tant de bo a la vida real fóssim capaços de gestionar situacions tan complexes de la manera com les afronten els personatges. Perquè, siguem francs (i franques), ¿què podria passar si a un directiu triomfador el fan fora de la tele perquè el seu lloc l’ocuparà una dona? Doncs que la seva idea força per explicar-ho possiblement sigui que «s’ha trencat el sostre de vidre i m’ha agafat a mi a sota». Masclisme defensiu de manual. O ¿com se suposa que pot reaccionar un tio que li posa les banyes a la seva parella des de temps immemorials quan ella li proposa obrir la relació? És a dir, follar amb altra gent però sense haver d’amagar-se. Respon que ni parlar-ne. Masclisme selectiu.

És clar que en aquest joc de miralls on els homes surten més mal parats per mèrits propis també apareixen altres contradiccions. La insuportable ‘influencer’ que encarna María Hervás, per exemple, no tolera que el seu company sentimental, un Fernando Gil ‘bertinat’ al màxim, es retrobi amb l’èxit a base de treure-li ‘followers’ a ella. I després hi ha l’adolescent que intenta organitzar la vida sexual del seu pare separat, en mode Tinder, que encarna a la perfecció l’exagerat empoderament dels fills. En resum: no m’estranya que ‘Machos alfa’ estigui en tantes converses i triomfi en tants països, perquè regira tripes a base de riure de nosaltres mateixos. Magnífica recepta.