Darrere de Xavier Trias

Les enquestes van per barris, mentre que unes remeten Xavier Trias a posicions secundàries, d’altres el premien amb la corona de llorer. Però la campanya electoral encara no ha començat i és el moment de fer inventari de provisions i municions. Entre quatre candidats està el joc. 

Notícies relacionades

Ernest Maragall denuncia una «operació» per impulsar Xavier Trias com la que es va fer amb Valls

Així estan les enquestes de les eleccions municipals a Barcelona 2023

Ada Colau no només compta amb obra de govern (que aixeca odis i passions de la mateixa manera), també és el suport català del Sumar de Yolanda Díaz. És possible que en la contesa municipal culli els primers fruits dels que volen impulsar el nou projecte. Jaume Collboni pot fer alguna cosa millor que apel·lar a l’obra feta, pot jugar a arrogar-se els èxits i a desvincular-se dels fracassos, és el que passa si no s’ostenta el bastó de comandament. Darrere d’ell (o al costat o davant) hi haurà un Salvador Illa molt consolidat i, sobretot, un Pedro Sánchez molt conscient que una Barcelona tenyida de vermell seria un gran pas per revalidar la victòria electoral. Darrere d’Ernest Maragall hi ha el partit del Govern i el seu avituallament és prolix en coneixement de Barcelona, tot i que la irrupció de Trias sembla que li ha desdibuixat la posició.

¿I Trias? Hi ha certa vacuïtat al voltant seu. La imatge del seu partit no l’afavoreix. Junts és sinònim de moltes coses, menys d’ordre. Són els que van abandonar el Govern sense cap més raó que llançar-se a la muntanya aplaudits per Waterloo. El seu sector ultra uneix i mobilitza els personatges més esperpèntics. No és d’esperar que Trias vagi per lliure, no ho va fer quan va defensar les retallades sanitàries de Mas o quan va pujar al carro de l’independentisme. Ni tan sols pot oferir un llegat afavoridor del pas per l’alcaldia. Es va trobar amb una ciutat arreglada econòmicament, va tirar endavant els projectes que ja estaven traçats, va surfejar en minoria, va mirar de Diagonal cap amunt i poc més. Això sí, darrere de Trias hi ha la imatge d’un ‘senyor de Barcelona’. ¿A quant cotitza aquesta distinció en ple segle XXI i amb els reptes colossals del present i el futur? ¿Quanta esperança útil, quanta enyorança estèril i quant avorriment hi ha darrere d’aquesta etiqueta?