Un capvespre en un banc

La indústria armamentística, dominada àmpliament pels EUA (ves quina casualitat), dispara els beneficis, els extremistes ballen sobre la tomba del diàleg, l’ajuda humanitària es dessagna i qui diu la bestiesa més grossa acapara els titulars i els honors. Els cadells de la ultradreta presumeixen d’homenia, somien dominar el món o, com a mínim, la dona submisa amb qui fantasiegen. Massa somnis per lliurar-los als que estarien disposats a convertir-los en carn de canó.

Són tantes les fanfarroneries i es pronuncien a tanta velocitat que una no sap si omplir el rebost pel cas que comencin a sonar les sirenes o asseure’s en un banc a veure el capvespre. Una mica de pau, per déu. Però no hi ha pau per als que l’anhelen. La guerra és la por de molts amb què uns quants mercadegen.

Notícies relacionades

Mango batega més enllà d’Isak Andic

L’estratègia de seguretat dels EUA

Les bombes no esclaten sobre els nostres carrers, però el futur fa olor de desastre. La Terra està farta de nosaltres i, encara més, de repetir-nos tot el que ens cau al damunt si no actuem: clima cada vegada més extrem, augment de les catàstrofes naturals, reducció dramàtica de les collites, fams generalitzades, propagació d’infeccions... De tot s’ha avisat, tot és escrit, però, ¡bah!, exageracions. Qualsevol advertència és titllada de "fanatisme climàtic" per Trump i els seus vassalls ideològics, aquests que tant exalten el passat. Normal. És el que passa quan no es tenen plans per afrontar els desafiaments del futur ni idees per al benestar de tothom. ¡Enriquim-nos mentre hi hagi un planeta per explotar!, udolen els que juguen al Monopoly amb la terra de tothom.

Els missatges d’amor i pau es reserven per als torrons. Més enllà sonen extemporanis, fins i tot ridículs. Tant, com els valors que vam aprendre en la infància. Tot és estrany. No, tot ho sentim estrany. Cada vegada amb menys ganes d’entendre el que ens resulta aliè. La ment distreta en un carrusel infinit d’imatges. Mirem el que volen que mirem, i ni tan sols tenim gaire clar qui són els que decideixen per nosaltres. Mirem i anhelem una cosa que no sabem. Mirem i ens envaeix una difusa sensació de pèrdua, de desinterès. Un allunyament de nosaltres mateixos i de la mateixa humanitat. Europa s’enfronta a la "desaparició de la seva civilització", augura Trump, mentre exhibeix la seva avarícia desmesurada, la seva indigència intel·lectual i la seva profunda deshonestedat. Que s’aturi el món un instant. Aturar-se i pensar. Pensar i fer. I veure un capvespre asseguda en un banc.