Article d’Albert Soler Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

La promoció de Junqueras i la meva

Dimecres van intentar boicotejar la presentació del meu llibre a Barcelona, cosa que em confereix un estatus

3
Es llegeix en minuts
La promoció de Junqueras i la meva

Leonard Beard

Em perdonaran que jo hagi vingut aquí a parlar del meu llibre, però és que per fi em sento important. Dimecres van intentar boicotejar-ne la presentació a Barcelona, cosa que m’atorga un estatus. Potser parlar d’un intent de boicot és exagerat, van ser mitja dotzena d’arreplegats bramant durant menys de cinc minuts, però per algú com un servidor, que no havia merescut mai tal consideració, és un triomf, riguin-se de la Creu de Sant Jordi aquesta que regalen amb les tapes dels iogurts.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Jo esperava més. L’hi tinc dit al meu editor, es diu Oriol, ‘tu no reparis en despeses, organitza una protesta com Déu mana i ens inflarem a vendre llibres’. El tio no em fa cas, i així ens va: els esvalotadors que va llogar perquè vinguessin a promocionar el meu llibre, eren uns quants mocosos que no van ser capaços ni de superar l’última fila dels assistents a l’acte, formada per un parell de senyores de mitjana edat i un jubilat amb una crossa. Amb agitadors de saldo, adquirits en mercats de segona mà, no anem enlloc, em va semblar veure –potser em confonc, no duia les ulleres i no se’m van acostar– que no eren més que un ganàpia amb aspecte de poques llums i un parell de senyoretes amb ullerotes. ¿Algú creu que amb aquest panorama es pot promocionar un llibre? És que ni tan sols hi posaven interès, es van limitar a fer quatre crits i a fugir cames ajudeu-me quan el públic els va esbroncar una miqueta. Perquè ens entenguem: feien una fila tan perillosa com la Pilarín Bayés cridant a les armes amb un rifle de joguina i el capell encasquetat, que la pobra dona semblava més un gosset pequinès que una exdibuixant. Això dels capells encasquetats per a distingir els friquis llacistes d’edat provecta, dels que encara no porten bolquers, ho va iniciar Lluís Llach i ha fet fortuna.

Quina diferència amb Junqueras, ell sí que va llogar unes desenes de bons pinxos perquè l’increpessin en la cimera Macron-Sánchez. Amb insults de veritat, amb violència implícita, amb mala llet, com manen els cànons. Ell sí que en sap. Bé, és un professional de la publicitat, a més, no hi ha com tenir diners ¬–encara que sigui de la caixa de resistència– per contractar els millors xulos. És igual, són diners ben invertits, avui tothom parla de Junqueras i ningú del meu llibre. Això ens passa per escatimar en despeses, l’hi tinc dit a l’Oriol –el meu editor, no Junqueras–, el que és barat acaba sortint car.

Notícies relacionades

Els meus, els que s’havien d’encarregar de fer-me un bon ‘escrache’, es van limitar a insults que farien riure un nen de primària i a llançar uns pasquins amb un article que vaig publicar enfotent-me de Pablo Hasél –aquí van estar diligents promocionant-me–, però van marxar per potes. Com Junqueras ahir. Ni temps vaig tenir de convidar-los a una bossa de patates fregides, ni que fos, que els pobrets tenien pinta de no sopar habitualment.

Tan de pressa van marxar, que encara no sé si eren llacistes o amics –¿potser fills il·legítims?– de Hasél, costa distingir-los. Es veu que algú els va fer notar la incoherència de defensar la llibertat d’expressió d’un raper objecte d’una colonoscòpia i alhora coartar la d’un periodista sense. En mala hora. Un raonament tan complicat els va produir un curtcircuit neuronal, i s’explica perquè fugien i del seu cap sortia fum. I tot per contractar pinxos de nyigui-nyogui, aquest Oriol no n’aprèn