Aragonès, ERC i la complexitat

El problema és en una altra banda. El problema és l’ambient creat per Pedro Sánchez a l’insistir en la voluntariosa teoria segons la qual l’anomenat procés ha mort, l’independentisme està deshidratat i, en definitiva, el conflicte polític és cosa del passat. Per si no fos prou, es va abonar la interpretació que portar la cimera amb Macron justament a Catalunya era la manera de reafirmar simbòlicament la victòria de Sánchez. El fet, la mateixa cimera, i sobretot el context, que, com sempre, atorga sentit al que passa, és el que va causar la indignació d’entitats i partits independentistes, que van interpretar la jugada com una provocació fanfarrona.

¿Com havia de reaccionar l’independentisme? I, sobretot: ¿que havia de fer ERC, que governa en solitari a la Generalitat? Tant Junts per Catalunya com la CUP van intentar no entrar en l’atac directe a ERC. Van intentar ser prudents. Malgrat això, les dues formacions van deixar clar el seu rebuig de la participació de Pere Aragonès en la reunió.

El president de la Generalitat i ERC, per la seva banda, es van trobar, una vegada més, en la tessitura d’haver de discernir quin era el mal pitjor. ¿S’havia de personar Aragonès a la cimera? ¿S’havia de manifestar ERC o bé abstenir de fer-ho, com en l’últim i malaurat Onze de Setembre? De nou, els republicans obligats a elegir entre males solucions. La política és avui sempre difícil, com ens explica Daniel Innerarity a les pàgines d’‘Una teoria de la democracia compleja’.

Notícies relacionades

Espanya i França segellen a BCN un front comú de cara a les «grans decisions» de la UE

Ni contra Pedro Sánchez, ni contra Emmanuel Macron: esbroncades a Oriol Junqueras en la manifestació anticimera

Al final, el president va anar a la cimera i ERC va ser a la ‘mani’, i si em pregunten a mi els diré que van fer el que havien de fer. Aragonès havia de ser a la cimera perquè és el president de Catalunya i tot el que aquí succeeix el concerneix i, en certa manera, l’obliga. Mai hauria –sobretot vist des d’una perspectiva sobiranista– d’absentar-se ni amagar-se. Al contrari, doncs és a casa seva. Al meu entendre, l’error que va cometre va ser acomiadar-se precipitadament, abans que sonessin els himnes espanyol i francès. Quant a Esquerra Republicana, havia d’estar a la manifestació per deixar clar que el moviment sobiranista i independentista –del qual és part essencial– segueix ben viu, i impugnar així el relat sanchista.

Davant una situació objectivament complexa, una resposta també complexa. Certament gens apta per als que s’entossudeixen a veure les coses només blanques o només negres, per als que asseguren que no es pot ser a missa i repicar, i per al grup d’exaltats que cridaven «¡traïdor!» a Junqueras fins a fer que el president d’ERC abandonés la manifestació.