Cimera Espanya-França
La normalitat no ha d’espantar
Celebrar la cimera entre Espanya i França a Barcelona no és cap provocació en l’actual clima polític
Espanya i França celebraran aquest dijous una cimera bilateral que tindrà com a teme principal l’impuls de l’hidroducte entre Barcelona i Marsella. Una inversió de més de 2.300 milions d’euros que consolidarà el paper estratègic de la capital catalana en el nou mapa energètic de la UE sorgit de la guerra d’Ucraïna i de la transició per abandonar els combustibles fòssils. El més normal és que una cimera que ha d’abordar aquest projecte se celebri en una de les dues ciutats que quedaran unides per la nova infraestructura. I el torn li tocava a territori espanyol. Hauria sigut una excentricitat fer la reunió a Màlaga en virtut d’un altre gran tema de la trobada, l’Any Picasso, de molta menys envergadura.
Aquesta normalitat no hauria sigut possible si el clima institucional i social a Barcelona fos el del 2017 o el 2019. Celebrar una cimera internacional en ple desafiament institucional del Govern de la Generalitat hauria sigut una temeritat. Fer-ho mentre aquest desafiament només tenia una resposta judicial, també. Però, afortunadament, el moment és un altre. Aquells fets ja han sigut jutjats i els responsables condemnats. S’han impulsat mesures, dins el marc legal, per enfocar aquest conflicte en l’esfera política i allunyar-la de la judicial, no per evitar les actuacions en defensa de la legalitat, sinó per evitar les actuacions que la voregen. I, el que és més important, les relacions institucionals entre els governs funcionen en temps i forma amb creixents zones de complicitat malgrat les legítimes discrepàncies polítiques. Celebrar la cimera a Barcelona no és de cap manera una provocació, com alguns han volgut denunciar. Està més que justificat i no respon a una estratègia per fer veure el que no és sinó ben al contrari.
Entretots
Tampoc és veritat que Catalunya no vulgui aquesta cimera. El Govern de Catalunya l’ha acollit amb més responsabilitat que entusiasme, però el president Aragonès hi serà. Alguns grups parlamentaris la celebren com un èxit. I sindicats i patronals, per motius diversos, la consideren positiva pensant en la inversió que comporta. També és cert que hi ha veus en contra. No de la cimera sinó de la normalitat que posa en evidència. Manifestar-se a favor de la independència de Catalunya és perfectament legítim en qualsevol circumstància. Una altra cosa és valorar si fer-ho en aquest cas té cap efectivitat. La cimera no tractarà aquesta qüestió ni cap que hi tingui a veure. L’impuls d’aquesta manifestació l’han donat els que continuen pensant que l’èxit de la seva proposta política depèn de la seva capacitat de generar desestabilització. És greu que, sis anys després, encara no vegin que aquest camí només els desacredita dins i fora de Catalunya. I el més preocupant és que alguna força política que podria reivindicar el coprotagonisme en la normalitat que la cimera evidencia s’apunti a engrossir les files dels unilateralistes, malgrat no compartir ni els seus mètodes ni la seva anàlisi de la realitat actual. És tan normal impulsar aquesta cimera a Barcelona com manifestar-se per defensar una posició política. No fa falta gesticular des d’un i altre camp ideològic per forçar una unanimitat que no hi ha a Catalunya, cosa que no està enfrontada amb què s’hagi recuperat la normalitat.
