Sembla una tonteria | Article de Juan Tallón Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Forats no
El buit neguiteja. És el primer que troben els ulls, tot i que no ho busquin
La nostra naturalesa suporta difícilment els forats. Ens indueixen un estrany estat de desassossec, que obliga a mirar cap a un altre lloc. Distingeixes un forat i el primer desig és que desaparegui, que s’ompli, i després apartes la vista, per si de cas. No importa si el forat és a terra, en una butxaca, en els records, a la paret. Apunten sempre a un perill latent, sense forma. A ‘Crímenes ejemplares’, de Max Aub, on desenes d’assassins relaten els seus homicidis, sovint executats sobre uns mòbils ridículs, hi ha un senyor que admet haver matat un amic molt apreciat perquè no li va tornar un llibre. «¡Em va negar que li hagués prestat aquell quart volum...! I el buit a la filera, com un nínxol», deia.
El buit neguiteja. És el primer que troben els ulls, tot i que no ho busquin. Des de fa mesos, cada vegada que surto de casa i camno cent metres en direcció al centre, em trobo les mateixes obres, al carrer Concordia. Un dia i un altre, una setmana, un mes, gairebé un any i els forats segueixen allà, com la roba tirada a terra que deixa la meva filla per tota l’habitació: la reculls, la plegues, la guardes i continua estant tirada a terra. Al principi desitjava que les obres s’acabessin aviat, que arribessin les rajoles, els arbres, l’asfalt, els cotxes, la contaminació, els aparcaments a doble fila, fins i tot els atropellaments lleus.
Entretots
Els forats que van quedar quan la plana va desaparèixer d’un dia per l’altre, semblen a punt de parlar. Tenen alguna cosa d’essència insuportable. Potser és que tinc por de caure al fons, o que en surti alguna cosa. Però, inexplicablement, ja m’hi vaig acostumar. Al principi els veia i em deixaven els ulls bullint, plens d’espurnes, com si hagués estat mirant una soldadura sense màscara protectora durant un parell d’hores. Ja no.
M’afligiria si trobés un matí el carrer acabat, llis, radiant, i que ningú pogués precipitar-se al buit, a tot estirar a terra, o no hagués de desviar-se. No sé a partir de quin moment vaig començar a contemplar les obres públiques com ficció. Van arribar a la categoria d’irrealitat, que s’exerceix lenta, llargament, com els títols de crèdit de les pel·lícules amb què en cert sentit es vol evitar l’inevitable, que la pel·lícula s’ha acabat. Quan surto a fer algun encàrrec i no em queda de passada anar per allà, faig per passar-hi igualment, com si l’encàrrec, en realitat, fos la volta. A casa li vam agafar el gust al capítol diari de clots, maquinària, soroll de radials, trepants, compressors. «És una obra perpètua, sense final», va dir la Marta l’altre dia, al desfilar per davant, mirant amb odi els abismes oberts. «I ara. És una obra mestra. Meravella», vaig proposar jo. Em sembla que ja no sabem què s’està construint. Potser també ho van oblidar els paletes, i per això mai acaben la seva feina, perquè no recorden què volien fer, així que es deixen portar enlloc. «Potser només estan enterrant un os», va suggerir la meva filla.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
