‘Cuchillo’, un llibre extraordinari

El dia de Sant Valentí de 1989, 33 anys abans que un jove s’abalancés sobre Salman Rushdie en un amfiteatre de la ciutat de Chautauqua (Nova York) i gairebé l’assassinés amb un ganivet, l’escriptor anglès d’origen indi va rebre una trucada a la seva casa adossada de Londres. Era una periodista de la BBC que sense preàmbuls li va preguntar: "¿Què sent un al saber que l’aiatol·là Khomeini l’ha condemnat a mort?". Rushdie no va saber bé què respondre, així que va dir: "Un no se sent bé".

Aquesta manera de restar dramatisme, recorrent a l’humor, era una marca de la casa. De fet, quan va concedir la primera entrevista després de rebre les 15 punyalades, va tornar a exhibir el to de sempre. David Remnick, director de The New Yorker, li va preguntar com es trobava d’ànim, a la qual cosa el novel·lista va respondre: "Bé, ja ho saps, he estat millor. Però, considerant el que va passar, no estic tan malament". El que va passar és que havia perdut la visió d’un ull, certa mobilitat a músculs de la cara, i part de la sensibilitat d’una mà, a més de patir trastorn per estrès posttraumàtic.

Sota la resposta a la periodista de la BBC, el que Rushdie va pensar realment va ser: "Soc home mort". Així ho confessaria anys després en les seves memòries, titulades Joseph Anton l’àlies que la policia li va demanar que es busqués perquè els agents poguessin dir-li durant els anys de clandestinitat que vindrien. Rushdie es va qüestionar, al finalitzar l’entrevista, quants dies de vida li quedaven i va concloure que "la resposta era probablement un número d’una sola xifra". Amb prou feines va penjar el telèfon, va córrer escales a vall des de l’habitació de treball i va tancar i barrar les finestres de la sala, que tenien finestrons, i va passar el forrellat de la porta d’entrada, com en el conte dels tres porquets.

Notícies relacionades

El fang i nosaltres, els periodistes

Regeneració democràtica: què com i amb qui

Poc després, va arribar a casa un cotxe de la CBS, amb la qual tenia una cita en directe a la seu londinenca de la cadena nord-americana. Camí de l’estudi, algú li va entregar una còpia de l’edicte de l’aiatol·là: "Comunico a l’orgullós poble musulmà del món que l’autor del llibre Els versos satànics –llibre contra l’islam, el profeta i l’Alcorà– i tots els que hagin participat en la seva publicació coneixent-ne el contingut estan condemnats a mort. Demano a tots els musulmans que els executin allà on els trobin". Ja en l’aire, quan van voler conèixer la seva reacció a la fàtua, va contestar: "Lamento no haver escrit un llibre més crític".

Aquell dia va començar una de les batalles més colossals del nostre temps per la llibertat d’expressió, que va tenir un preu altíssim per a l’escriptor. Va sobreviure a l’amenaça de mort, va continuar escrivint, i quan les autoritats iranianes van retirar la fàtua i el novel·lista va començar a sortir de la clandestinitat i a portar una vida una mica més normalitzada, llavors va patir l’atac de Chautauqua, l’experiència del qual Rushdie plasma en Cuchillo, un llibre extraordinari on mostra que una persona pot ser destruïda, com va escriure Hemingway a El vell i la mar, però no derrotada.