Barraca i tangana
Res millor
Com més ho penso, més victòria vital em sembla no tenir res millor a fer que veure mig avorrit la Supercopa
Quan vaig a un acte social, gairebé sempre per obligació, m’agrada ser-hi amb dues persones més i escoltar en silenci el que diuen. Si som tres, no som dues. Si som dues és probable que més aviat que tard es produeixi un silenci incòmode –incòmode per a l’altra persona, per descomptat, jo soc un gran conservador de silencis, jo podria completar el Ral·li Dakar sense parlar amb el meu copilot ni un moment. I si en som tres, no soc un. Si soc un corro el risc que algú s’acosti per fer-me companyia i tinguem aquest mateix problema, el problema de ser dos una altra vegada. Per això tres és la quantitat ideal, perquè quatre potser és una xifra massa pretensiosa. Quatre és per als més populars de la classe, per als molons de categoria, i aquesta clarament no és la meva Lliga. Tres és el millor, llavors: ells parlen i jo escolto, de vegades fins i tot assenteixo, i tots bé.
Així que érem tres: jo callava i els altres dos parlaven amb mandra sobre la Supercopa d’Espanya. Un li va preguntar a l’altre si veuria la Supercopa per la tele aquella nit i l’altre va contestar ‘sí, home, no tinc res millor a fer’. Ho va dir en to irònic, vaig deduir, perquè semblo absent però no se me n’escapa ni una. En realitat, l’home sí que tenia una cosa millor a fer, però com que tampoc va especificar el què, no sé exactament què tenia millor a fer. Jo escoltava sense aportar res i amb mal de peus, com dic, i la part graciosa és que vaig pensar ‘la veritat és que jo no tinc res millor a fer, per això la veuré’.
Han passat uns dies d’això i, com més ho penso, més content estic de no tenir res millor a fer. Com més ho penso, i a partir de certa edat, tenir alguna cosa a fer és sinònim d’obligacions i problemes. Com més ho penso, més victòria vital em sembla ranejar els 40 anys i no tenir res millor a fer un dimecres qualsevol que veure mig avorrit la semifinal de la Supercopa d’Espanya, que si la guanyen els teus, doncs d'acord, genial, i si no la guanyen, doncs tampoc és un gran drama. És més, si jo guanyés la Supercopa un dia, em passaria el que explica Meryem El Mehdati a Supersaurio, que preguntaria al seu terapeuta per què sent la necessitat de fingir que res del que li passa és important, per què quan aconsegueix un èxit s’assegura de rebaixar-lo tant com pugui. Però per a això primer hauria de guanyar la Supercopa un dia, i resulta que tinc una cosa millor a fer que guanyar la Supercopa: això és, veure la Supercopa.
De fet, a estones crec que jo guanyaria el Mundial de futbol i li trauria importància: «Bah, cada quatre anys el guanyen desenes de persones, no n’hi ha per a tant».
La Supercopa, en tot cas i des que es juga al gener, apunta com un torneig idoni per canviar inèrcies. En aquests moments sempre hi ha algú que diu allò de fer un gir de 180 graus i està bastant bé perquè almenys no cau en l’error dels 360, però ¿per què sempre 180 i no 54? De vegades no és necessari tant de gir, ni per al teu equip ni per a la teva vida. De vegades la gent canvia de país, de número de telèfon o de color de cabells, de vegades un club canvia de sobte d’un entrenador poeta a un altre de barraquer, d’un extrem a un altre extrem, quan de vegades amb un gir de 54 graus serviria, però ningú es pren la molèstia de calcular amb exactitud la mena de gir que necessita.
No ho sé, tant és, girs a mida: aquestes són les coses que penso quan som tres, els altres dos parlen i jo aguanto en silenci, amb res millor a fer que això.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
