¿Rei d’Espanya o Rei de PP-Vox?

N’hi ha prou amb veure les reaccions que ha provocat per entendre la seva intencionalitat: rebuig a l’esquerra i alguns partits perifèrics, silenci del PSOE i aplaudiments de la dreta mediàtica i política. De fet, l’únic que fa el Rei és ser fidel a si mateix des que el 3 d’octubre de 2017 va decidir –o van decidir per ell–, perdre la seva neutralitat amb el cèlebre discurs en què, amb un to i una gestualitat altament agressiva (aixecant recurrentment el famós dit), va decidir ubicar-se en posicions extremes i difícilment conciliables amb el paper d’àrbitre que alguns li volen atorgar. ¿Pot ser de debò un àrbitre que és victorejat sistemàticament per Abascal, de Vox? ¿Pot tenir un paper conciliador qui mai diu o fa res que pugui afectar la dreta? Ja fa temps que Felip VI sembla estar molt a gust assegut a la falda de la pitjor dreta, i els seus gestos sempre tenen un rerefons de voler agradar el sistema mediàtic que els recolza: l’agost passat, per exemple, va crear un conflicte diplomàtic innecessari al no aixecar-se al pas de l’espasa de Simón Bolívar en la presa de possessió del nou president de Colòmbia, cosa que va entusiasmar els carpetovetònics que reivindiquen l’Espanya conqueridora. La sensació que fa el Rei és que no estarà còmode fins que a Espanya no governi el binomi PP-Vox, l’únic que aplaudeix sense condicions qualsevol cosa que faci o digui. Però, mentrestant, hauria de ser més acurat amb les seves paraules, ni que sigui per lleialtat a la Constitució que diu reivindicar, perquè demanar augmentar la despesa militar no està en cap de les funcions clarament explicitades a l’article 63 de la Carta Magna. De la mateixa manera que no pot formar part de les seves atribucions posicionar-se ideològicament, pressionar directament o indirectament el Govern, i encara menys flirtejar amb partits polítics molt concrets de l’arc parlamentari. No deixa de ser curiós que un rei disposat a insinuar tantes coses hagi sigut encara incapaç de dir ni mitja paraula sobre la presumpta corrupció del seu propi pare, forçat a exiliar-se a una vergonyant dictadura del golf Pèrsic. A tothom dona consell i no el pren per a ell. En l’aire plana una pregunta: ¿per a qui treballa el Rei? La resposta és cada dia més inquietant.