Infocràcia, el govern de la desinformació

Una frase del llibre és: «Quan les emocions i els afectes dominen el discurs polític, la democràcia mateixa està en perill». Això no és una cosa totalment nova, tot i que s’està aguditzant. El got de la resistència democràtica s’està omplint ràpidament i corre el risc de desbordar-se amb la proliferació i la radicalització dels antisistema que polaritzen els dos extrems de l’arc polític i que castiguen la societat amb tensions difícils de suportar. La democràcia liberal està preparada per acceptar lleugeres desviacions de la línia central per la qual avança, però no els sotracs a què se l’està sotmetent des dels dos extrems.

Una altra frase lapidària relacionada amb l’anterior: «La progressiva tribalització de la societat posa en perill la democràcia [...] i condueix a una dictadura tribalista d’opinió i identitat que manca de tota racionalitat comunicativa». Reforça aquesta reflexió amb una altra de no menys inquietant: «Els col·lectius identitaris tribalistes rebutgen tot discurs, tot diàleg. L’entesa no és possible. Les opinions expressades no són discursives, sinó sagrades, perquè coincideixen plenament amb la seva identitat, una cosa a què no poden renunciar.» Aquestes deliberacions venen molt a tomb per al cas d’Israel, on la identitat tribal està per damunt de tot, però també constitueixen un diagnòstic pertinent per als mals de Catalunya. Són consideracions tremendes que no només estan relacionades amb internet i que retraten l’evolució exponencial d’allò tribal.

Notícies relacionades

Entre el blanc i el negre, l’esperança

Illa, malgrat Sánchez

No és casual que el llibre recorri amb freqüència a pensadors vinculats amb l’esquerra, ja que l’autor orbita en aquesta ideologia. Per les pàgines trobarem Rousseau, Marx, Benjamin, Foucault i Habermas, entre d’altres. En certa manera ‘Infocràcia’ és un text que qüestiona el present de la societat occidental tant com les novel·les de Houellebecq, si bé sense el cinisme i la peculiar distància social que el novel·lista francès manté amb la política. Byung-Chul Han ressalta que a la nostra època la desinformació circula a més velocitat que la veritat per les xarxes socials, i que la veritat és incapaç de combatre i reduir la desinformació, cosa que incideix de manera fatal en la democràcia.

La «democràcia directa» que ofereix internet és una «il·lusió» a causa que els col·lectius no són responsables i es converteixen en «bestiar consumista» que es deixa arrossegar per tota mena d’’influencers’ que ni són lliures ni democràtics. Segons la nostra opinió, la crisi de la democràcia liberal no se circumscriu a les xarxes socials, sinó que és més profunda i les xarxes socials són un mer símptoma de la greu crisi que ens envolta. En certa manera l’obra de Byung-Chul Han és complementària a la deHouellebecq en la mesura que tots dos descriuen una societat esgotada i sense capacitat de rectificar ja que no és capaç de reflexionar sobre si mateixa ni tolerar l’altre. I és important consignar que cap dels dos escriptors ofereix una alternativa clara i viable a l’inqüestionable desgast social i polític de l’època. Amb un ministeri de la Veritat similar al que descrivia Orwell, amb la seva televisió, ràdio, instituts d’història, etcètera, la classe dominant tergiversa el passat i el present. El pessimista filòsof sud-coreà denuncia al final del llibre que «el règim de la informació (desinformació) està desplaçant el règim de la veritat», una opinió que s’ha convertit en una obvietat cada dia més amenaçadora.