Síria, transició al desconegut
Malgrat les seves fortes tensions sectàries, el país no s’ha enfonsat en una guerra civil
Escriure amb claredat sobre Síria després de la caiguda de Bashar al-Assad, el 8 de desembre del 2024, és una àrdua tasca ja que contínuament arriben del país informacions difícils de calibrar. Per començar, el nou president, Ahmed al-Sharaa, encapçala un Govern que s’ha fixat una transició durant cinc anys i per al qual s’ha creat una constitució també temporal amb l’objectiu de celebrar en algun moment unes eleccions que consolidin l’entrada del país en democràcia.
És sorprenent que Síria no s’hagi enfonsat en una guerra civil malgrat les fortes tensions sectàries que hi ha entre les diferents comunitats. Una d’aquestes té a veure amb la desaparició de desenes de dones alauites, la confessió religiosa del president Al-Assad, que s’han evaporat de les seves cases en els últims mesos, dones d’entre 16 i 39 anys de Latakia, Tartús o Hama aparentment segrestades per sunnites. Una petita part d’elles ha tornat, de vegades després que les famílies desemborsessin un rescat de milers d’euros, però a la majoria se les ha empassat la terra.
Les autoritats asseguren haver obert una investigació i qualifiquen aquests incidents d’aïllats, i els donen una explicació més simple. Una bona part de les dones haurien desaparegut perquè les seves famílies es negaven a acceptar que es casessin amb homes d’una altra confessió, principalment sunnites, i elles haurien decidit lliurement escapar per conviure amb les seves parelles, un fenomen que no seria nou en la societat siriana. En realitat, diuen les autoritats, les desaparegudes són molt poques i cada incident compta amb una explicació.
Un altre cas. El 22 de juny va tenir lloc una forta explosió durant el servei dominical a l’interior de l’església de Sant Elies, a Damasc, que va causar la mort a 22 persones i en va deixar ferides més de 60. Les autoritats van revelar de seguida que va ser un atac suïcida perpetrat per Estat Islàmic. La realitat és que la comunitat cristiana s’ha debilitat durant la prolongada Guerra Civil, i són pocs els que volen continuar vivint a Síria. Molts cristians busquen desesperadament un visat a Occident i quan l’obtenen fugen amb la família.
El cas d’Estat Islàmic és bastant curiós. És una organització gihadista que està molt penetrada pels serveis d’intel·ligència occidentals, especialment els dels Estats Units i el Regne Unit, i molt particularment pels serveis d’intel·ligència israelians. Estat Islàmic ha sigut armat pels seus estranys aliats occidentals. En més d’una ocasió el Govern d’Al-Assad va difondre imatges de partides d’armes israelianes en possessió de l’organització gihadista. Els cascos blaus de l’ONU destacats al Golan van documentar que els militars israelians feien entrar tota mena de material a Síria durant la guerra civil, quan de l’altre costat de la frontera hi havia precisament Estat Islàmic. Aquest tipus de col·laboració, que no és nou, confirma que Estat Islàmic pot ser útil als països occidentals.
El període de transició en què nominalment ens trobem està marcat per la voluntat del president Al-Sharaa de mantenir unes relacions privilegiades amb Turquia i de normalitzar en la mesura que sigui possible les relacions amb Israel, sent Israel i Turquia enemics declarats que desitgen mantenir la seva pròpia hegemonia sobre el Pròxim Orient. La convivència entre Erdogan i Netanyahu no sembla viable, ja que el primer fomenta l’islam polític mentre que el segon l’odia i no està disposat a permetre-ho a Síria ni a cap altre país de la regió.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
