Revolució de Netanyahu i Trump

Els resultats es poden il·lustrar amb l’anècdota següent. Fa mesos, el Tribunal Penal Internacional (CPI) va imputar Netanyahu per presumptes crims de guerra a la Franja de Gaza. És una cosa evident que qualsevol escolar pot determinar, però la legislació ha de seguir el seu curs. Des de la Haia, i per descomptat juristes israelians, van aconsellar a Netanyahu que s’obrís a si mateix una investigació a Israel, i d’aquesta manera bloquejaria la CPI, ja que no pot jutjar delictes ja jutjats. Una trampa possible. No obstant, el primer ministre no va fer cas de la recomanació i va decidir mantenir un desafiament públic en tota regla a la CPI, és a dir, a la legislació internacional.

Netanyahu no es pot desplaçar als països que han firmat l’Estatut de Roma, ja que seria detingut, fins i tot si els sobrevola. És el que diu la teoria. La pràctica constata que difícilment cap país, occidental o no, s’atrevirà a enxampar-lo. Emmanuel Macron va tenir ocasió de fer-ho fa unes setmanes, durant l’últim viatge de Netanyahu a Washington, ja que el seu avió va sobrevolar l’espai francès. Macron no es va atrevir a capturar-lo. Només uns quants dies abans, el mandatari francès havia retret a Mongòlia que no detingués Vladímir Putin quan el president rus volava cap a Pequín, estant també perseguit per la CPI. Macron té, evidentment, dues vares de mesurar, i no és l’únic.

Macron no es pot comptar entre els enemics de Netanyahu. ¿Però té realment enemics Netanyahu? Sí, els seus enemics són els que critiquen la ideologia del sionisme radical que ell representa. Fa alguns anys, Netanyahu va dir que els principals enemics d’Israel, és a dir, del sionisme radical, és a dir, d’ell, són The New York Times i Haaretz, dos diaris, va assenyalar Netanyahu, els amos dels quals són jueus. ¿Però potser The New York Times i Haaretz no són sionistes? Al contrari, són sionistes d’una manera evident, tot i que són crítics amb aspectes del sionisme radical que impulsa Netanyahu. Aquesta és la guerra que lliura cada dia el primer ministre israelià, i per simpatia també Trump i el conjunt de l’Administració nord-americana que està a les seves ordres.

Notícies relacionades

Atípic del principi al final

Begoña Gómez ha de dimitir

Curiosament, els principals aliats de Netanyahu són els partits occidentals de la dreta més radical, com els Estats Units de Trump, l’Argentina de Milei o l’Hongria d’Orbán. És cert que aquesta dreta, històricament, va ser una acarnissada enemiga dels jueus, fins i tot antisemita, però ara s’ha fet enemiga dels musulmans i s’ha aliat amb el sionisme radical. Seguint la llei que els enemics dels meus amics són els meus enemics, els principals enemics de Netanyahu són els liberals, especialment els progressistes que lluiten per la justícia a Palestina, que també són enemics de Trump. Per això Trump i Netanyahu combaten amb acarnissament tota forma de liberalisme, començant als seus propis països, cas de Haaretz o de The New York Times.

La revolució que lideren Netanyahu i Trump coincideix amb l’estesa creença que la societat occidental està assistint a un canvi estructural de grans proporcions. És possible que el liberalisme dominant durant les últimes dècades tingui les de perdre. Es té la sensació d’un esgotament d’aquesta ideologia, que s’ha tornat massa complexa i desordenada per al gust de molta gent. Amplis sectors de la societat exigeixen canvis radicals per recuperar l’ordre tradicional. Són molts els que pretenen simplificar la política i la societat i estan abraçant ideologies populistes i nacionalistes per tot arreu, inclosos Netanyahu i Trump. Es veu amb claredat que als EUA i a Israel, i també en altres països d’Occident, molts aspiren a donar per conclosa l’era del liberalisme i enyoren l’autoritarisme.